Reflexions entorn de l’ensenyament

El govern espanyol i el català estan fent plans per intentar revertir els mals resultats de les proves PISA que han constatat greus deficiències sobretot en comprensió lectora i matemàtiques. També resulta preocupant la taxa d’abandó escolar. En tots ells Catalunya no resulta ben parada, es troba a la part baixa de la llista de CCAA en quant a qualificacions i per sota de la mitjana espanyola. No donaré cap pla miraculós però sí que voldria donar algunes idees que crec importants.

La veritat és que el tema d’ensenyament molts cops es pensa que és un tema de les escoles en exclusiva però la veritat és que va molt més enllà, sense la col·laboració dels pares i de tota la societat és difícil fer una tasca educativa d’èxit. Quan era nen la paraula del mestre era dogma i si el mestre et castigava a casa sempre consideraven que el mestre tenia raó i, com a mínim, rebies una reprimenda. Ara quan un mestre castiga un nen s’exposa a uns pares indignats, sembla que els nens siguin els reis i que s’hagin de protegir posant-los entre cotó fluix. Segurament que com se sol dir en el terme mig hi hauria el correcte. No cal considerar la paraula del mestre com a dogma però tampoc la del nen/a. Sobreprotegir-los davant el mestre o els problemes amb què es van trobant no ajuda en cap cas a la seva formació ni a saber enfrontar els problemes amb què es trobaran quan deixin l’escola. Afegeixo que no donar el valor social a la tasca que fan els mestres és certament la millor manera de que es perdin pel camí molts bons professors i que la seva tasca tingui menys incidència a l’educació del nens/es.

Un aspecte que s’està discutint molt és el tema dels mòbils, que no es pot deslligar del de la nova societat de la informació. Sempre s’ha d’intentar educar per a la societat del demà, la que es trobaran els estudiants d’avui, i s’ha de saber les habilitats que la societat va perdent i les noves que cal potenciar. Santaló, el gran matemàtic gironí reconvertit a argentí explicava com es perden habilitats. Quan van generalitzar-se les calculadores i li deien que s’havien de prohibir perquè feien perdre càlcul mental deia que sempre que la societat avança es perden habilitats i posava l’exemple de saber encendre foc amb dos bastons. Afegia que l’ensenyament el que ha de fer no és deixar d’utilitzar les calculadores sinó fer-les servir de forma intel·ligent per poder proposar problemes més interessants que els simples exercicis per aprendre les operacions. Amb els mòbils passa el mateix, el debat no és si permetre’ls o no a l’escola sinó ensenyar a utilitzar-los de forma intel·ligent. Cal donar criteris per aprendre a trobar la informació que ens interessa, i com detectar les fake news. Un altre tema és l’addicció. Fa poc una persona explicava que havia après com trobar les hores que havia estat enganxat al mòbil i es va quedar sorprès i que s’havia fet el propòsit de tancar el mòbil després de sopar i recuperar l’hàbit de llegir.

Fomentar l’hàbit de la lectura sí que hauria de ser un objectiu educatiu (de l’escola, els pares i la societat), és un dels pilars per resoldre els problemes de comprensió lectora que van detectar les proves PISA. Sempre recordo els llibres que missions pedagògiques va fer arribar a les escoles en temps de la II República i que el meu pare guardava com un tresor a l’escola. En ells vaig llegir versions per a joves de literatura universal. Allà vaig conèixer alguns clàssics com l’Iliada, llibres d’aventures com Robin Hood o de ficció com els de Jules Verne. L’escola ensenya a llegir però l’afició per la lectura ha de comptar amb el suport dels pares i de la societat i sense l’afició per la lectura és difícil que els nens aprenguin a redactar textos correctes i tinguin una comprensió lectora raonable. Fa anys que les universitats es queixen de que els alumnes redacten fatal i tenen dificultats de comprensió.

Un tema en el qual insisteixo sempre és que no es pot compartimentar el coneixement. La divisió entre Lletres i Ciències o parlar de cultura sense tenir en compte les ciències i la tecnologia és un disbarat. La història o la cultura de la humanitat no es pot explicar sense parlar dels avenços científics i/o tecnològics. Poso només dos exemples: 1) els romans van poder fer els seu imperi perquè tenien el millor exèrcit, van ser els grans tecnòlegs que van saber aplicar la ciència bàsica dels grecs per fer aparells de guerra que els feien invencibles i 2) els temples gòtics només es van poder construir quan els mestres d’obra van ser capaços d’obrir grans finestrals a les parets dels edificis sense que aquests caiguessin. I ja no diguem explicar la societat actual sense parlar dels inventors dels computadors o d’internet, etc.

Per últim voldria parlar de la diferència entre exercici i problema en matemàtiques. Jo entenc per exercici un problema que es resol amb una operació o vàries operacions sempre que serveixi fonamentalment perquè l’alumne consolidi el coneixement de per a què serveix cada operació. En canvi un problema és una situació en què ha d’aplicar diferents coneixements matemàtics per resoldre un problema. La majoria de problemes dels llibres de matemàtiques són exercicis. Un exemple de problema seria preguntar què es necessita per construir un pou coneixent la seva fondària, que el volem circular i amb parets de maons, etc. Potser l’ensenyament de les matemàtiques hauria d’incloure problemes i no sols exercicis.

He fet unes pinzellades d’alguns problemes associats a l’ensenyament i voldria acabar dient que s’hi apliquin recursos, demanin la implicació de la societat i que es valori com cal la tasca dels mestres. En depèn el futur.

Subscriu-te per seguir llegint