Il·legalitats

Feia mesos –ja ni recordo quants– que no vèiem a l’Oriol. És el que té això de tenir un nebot trempadíssim que viu a l’altra punta d’Europa: que és car de veure. Avui, però, hem pogut aprofitar que ha vingut uns dies a Girona per organitzar un dinar familiar i trobar-nos. La Gemma ha fet un arròs per treure’s el barret, hem obert un bon vi (tot i que quan l’hem obert no sabíem si era bo), l’Assun ha portat una coca de Llavaneres (des que les hem descobert, està obligada a portar-ne: són de les coses més bones del món!), i la conversa flueix alegrement: va de les tomates per fer amanida als detergents ecològics, passant per viatges, anècdotes i altres temes que ara no venen al cas. L’estona es fa curta, com totes les coses bones, i quan arriba l’hora de marxar, acompanyo la mama a agafar l’autobús.

Fa una tarda que quasi sembla d’estiu, caminem a poc a poc, agafades de bracet, mentre xerrem. Arribem al Parc Central per la banda del passeig d’Olot. Estem al costat de l’Univers de Torres Monsó. Miro l’hora: falten cinc minuts perquè surti el seu bus. Surt d’una andana que queda a tocar de la boca que serveix perquè els autobusos entrin i surtin de l’estació subterrània. Estem allà mateix. Però si volem fer les coses bé, hem de caminar quasi mig quilòmetre –400 metres, segons el Google Maps– per entrar a l’estació d’autobusos per on toca. I després, recular aquest quasi mig quilòmetre per arribar a l’andana 11, que tenim a pocs metres en realitat. Ho veig claríssim: «Mama, haurem d’entrar per on entren els busos», li dic. Ella s’arronsa d’espatlles: doncs som-hi, diu. Ens aventurem per la rampa. Hi ha una vorera minúscula, hi ha diverses senyals que adverteixen clarament que l’accés als vianants està prohibit, hi ha obstacles al mig de la vorera per entorpir el pas, però tot i així, accedim a l’estació.

L’autobús ja és a l’andana, hi ha gent fent cua per entrar-hi. Mentre ens afegim a la fila, veig diverses persones que entren i surten pel mateix accés prohibit. La senyora que està davant nostre ens diu que no entén per què no han fet un accés per a vianants en aquest extrem de l’estació: coincidim amb ella. La Gemma sempre ho diu: l’estació d’autobusos està feta per als gironins que viuen al centre o a l’Eixample. Els que són de Sant Narcís, o de Sant Pau, per exemple, han de fer la mateixa marrada i caminar de més per accedir-hi, o bé entrar i sortir per un lloc prohibit i objectivament perillós. Entenc que les taquilles no es poden posar a dos llocs, però molts passatgers tenen abonament i no necessiten comprar bitllet, o bé el compren directament al conductor: tan complicat és fer una entrada per a vianants propera al passeig d’Olot? Vull pensar que ha d’haver-hi alguna raó per no haver-la fet encara, però se m’escapa.

M’acomiado de la mama quan puja al bus, que surt puntual: si haguéssim volgut entrar per on toca, hauríem fet tard segur. He d’anar al Parc del Migdia. Dubto uns segons, m’arronso d’espatlles, i enfilo cap a la rampa.

Subscriu-te per seguir llegint