Imaginar és gratis

Les eleccions gallegues han donat una clara reafirmació del PP gallec i un canvi de vots entre BNG i PSOE. Ni Vox ni sumar ni Podem han sigut capaços d’arribar al llindar per tenir representació. Més enllà d’anàlisis més profunds que ja s’estan fent, el que es discutia a Galícia era si el PP revalidava la majoria absoluta, i ho ha aconseguit. El resultat electoral confirma que la divisió entre dreta i esquerra continua intacta tot i que la participació supera el 67%, 18 punts més que el 2020. Si el 2020 el PP havia obtingut un 47,4%, el BNG un 23,8 i els socialistes un 19,4, ara el PP ha obtingut un 47,9, el BNG un 31,6 i els socialistes un 14 (mínim de la sèrie històrica). L’equilibri entre dreta (PP) i esquerra (BNG i PSOE) es manté, el que ha canviat és la correlació de forces a l’esquerra, on el PSOE ha perdut una quantitat considerable de vots que han passat al BNG. Segurament té a veure amb el fet que tothom sabia que d’haver-hi canvi hi hauria un govern de coalició BNG-PSOE, votar BNG o PSOE era, fins a cert punt, indiferent de cara a formar govern si el PP perdia la majoria absoluta. En aquest context el BNG tenia l’avantatge de presentar Ana Pontón, una líder que porta temps recorrent el territori i ha fet una campanya del que Illa anomena política útil, de tocar de peus a terra, mentre el candidat socialista era menys conegut. Com molt bé diuen alguns comentaristes, intentar carregar a l’amnistia la davallada del PSOE és absurd quan el BNG i el PSOE defensen el mateix en aquest tema.

Enmig de la campanya gallega Puigdemont va declarar que un dia explicaria què li va oferir el PP perquè votés al candidat Feijóo. Pocs dies després el PP ens va sorprendre dient que Junts era un partit respectable i que no veurien malament un indult a Puigdemont amb certes condicions. Al meu entendre el resultat de les eleccions demostra que els gallecs no tenen interès en el tema de l’amnistia. Les declaracions del PP van crear un escàndol mediàtic que em sembla infantil. No recorden que Feijóo va voler sí o sí que el rei el nomenés candidat? Repetia que havia guanyat les eleccions i, contradient la Constitució, que això era suficient per haver de ser investit president. No recorden el mes que es va passar intentant confegir una majoria fins arribar a la votació fallida? Doncs això no ho va fer per passar-se un mes sense fer res, sinó que va intentar trobar els vots que necessitava, és a dir, que el PP, sota el comandament de Feijóo, va intentar pactar amb Junts, és una evidència sense més. Repeteix que si ell hagués volgut hauria sigut president i que Sánchez s’havia venut. Ara sabem que tot el que ha dit sobre l’amnistia no va més enllà d’una broma de mal gust, una manera d’atacar els socialistes. Sembla que el PP de Feijóo també estava disposat a trobar alguna solució, concedir alguna mesura de gràcia a Puigdemont i altres independentistes.

En els meus articles he afirmat reiteradament que trobava a faltar acords sobre temes d’estat entre els dos grans partits. Precisament quan les eleccions gallegues han consolidat el lideratge de Feijóo i quan ens han explicat que el PP estava obert a un indult a Puigdemont es podria obrir una nova etapa. S’imaginen que el PP s’obrís realment a pactar la renovació del CGPJ i un marc d’actuació sobre el futur dels líders del procés? L’assumpte del poder judicial és una necessitat urgent, la justícia necessita un retorn a la legalitat i a un funcionament d’acord amb la Constitució. Fer-ho ajudaria a retornar part del prestigi que la justícia necessita ara mateix. En el tema català el que es necessitaria és un marc consensuat de quina hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya, que defenso federal però de moment em conformaria amb menys. Si el PP volgués negociar un marc per com actuar (ara i en el futur) enfront dels líders d’un procés que ha perdut la seva empenta, com es va fer en el seu moment per aplicar el 155 proposat per Rajoy i que va tenir el suport del PSOE, això sí que enfortiria l’estat de dret a Espanya. Això sí que permetria que unes mesures de gràcia ningú les podés interpretar com humiliacions, al contrari serien una prova de la fortalesa de la democràcia espanyola.

Per acabar, les anades i vingudes de Junts sobre la llei d’amnistia són un circ difícilment suportable. Demanen la llei, la pacten i després es desdiuen dels acords i en el ple, voten en contra de la mateixa llei que havien aprovat en la comissió de justícia un dies abans. Amb el que havia costat consensuar un text que tingués una majoria disposada a votar-la! No puc deixar de pensar com ho deu veure una persona de l’exconvergència com, per exemple, Roca Junyent. No valoren el que s’ha jugat en Sánchez per tirar endavant una llei d’amnistia? Ho argumenten pels canvis de criteri dels jutges però si ells mateixos canvien de criteri segons si va a favor seu o no. Accepten i aplaudeixen l’obertura de judicis a uns policies pels fets de l’1 d’Octubre (que obeïen ordres superiors) o els sobreseïments de les causes per desobediència a Marta Rovira o Anna Gabriel i consideren que és persecució judicial qualsevol causa que posi en qüestió el que pensen. Això és el que entenen per independència judicial? Junts dividit entre bàndols deixa que mani un Puigdemont que ni és del partit i des de la tribuna del Congrés llença exabruptes i fanfarronades que només serveixen per incendiar les coses o com diu un meu amic, per fer enemics en comptes de teixir complicitats.

Subscriu-te per seguir llegint