Susceptibilitat «perica»

Un teatre de Barcelona posa en escena una ficció en la qual es parla d’un violador que és jugador del RCD Espanyol. Algú s’ofèn i es queixa a les xarxes socials. Tothom hi suca pa. Que si no hi ha dret a posar-se amb els pericos, que si la llibertat d’expressió és sagrada, que si els de l’Espanyol tenen la pell fina, que si no s’haurien atrevit amb un altre club. I les tertúlies hi dediquen minuts.

La qüestió és que l’endemà la direcció del teatre fa un dur comunicat llençant benzina al foc.

I el cas no és del tot simple, de blanc o negre, de tenir raó els uns o els altres. A mi, rumiant una mica, em passen pel cap almenys quatre idees sobre el tema i les vull compartir amb vosaltres aquest dissabte.

Primer: La llibertat d’expressió és un dels guanys de la nostra societat i tothom pot dir el que li sembli, més encara quan es tracta d’una ficció. A veure per què no poden els creadors imaginar una història inventada en la qual el dolent sigui de l’Espanyol? L’art ens pot incomodar i fins i tot ofendre. Així és l’art.

Segon: Si és cert que la llibertat d’expressió és sagrada, també ho és el dret a ofendre’s i a mostrar-se queixosos. Per dir-ho clar, s’ho han d’empassar però tenen tot el dret a emprenyar-se i manifestar-ho. És lamentable que la direcció del teatre respongui de manera sobreactuada i els tracti d’ignorants. Personalment, he pensat si em faria gràcia que el violador de la ficció fos un locutor de l’emissora on treballo.

Tercer: Posar-se amb l’Espanyol surt gratis, com si no fos un club tant català com qualsevol altra dels que hi ha al país, amb milers de seguidors. El futbol no em diu gaire res, però sempre m’ha semblat inapropiat aquest barcelonisme social que acceptem com a «normal», amb els nens i nenes a l’escola aprenent a tocar l’himne del Barça amb la flauta. O que es permeti que vagin a escola amb una samarreta del Barça i qui la porti de l’Espanyol o del Madrid es consideri provocatiu. Ara, cal afegir-hi la del Girona.

Quart: Si tot això és cert, també m’han de reconèixer els pericos que tenen la pell fina i són susceptibles. No dic que no els falti una mica de raó, però el que toca ara és concentrar-se per a tornar a primera i que el teatre faci el que li sembli. Si algú se sent ofès pel que escric, agrairé que m’aclareixin en quin dels quatre punts els he trepitjat l’ull de poll. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint