El temps en la guerra contra Puigdemont

Quan un mitjà de comunicació publica una història que no agrada als seus protagonistes es produeix el que s’anomena una caça de bruixes. Busqueu qui ha filtrat això. La preocupació del dirigent, la majoria de vegades un polític, no és si hi ha algú de casa seva que no ha fet les coses bé i, en cas de ser així, actuar en conseqüència; la preocupació és saber qui ho ha filtrat a la premsa. I si algun dia arriba a saber qui ha estat o simplement creu que ho ha arribat a saber, a qui -perdonin l’expressió- defenestra, no és a qui ha comès la il·legalitat o la irregularitat, sinó a qui ho ha explicat. Això és així des de fa segles i ho continuarà essent sense cap mena de dubte. De fet, forma part de la naturalesa humana i tots volem saber qui ha dit què, alguns com a simple curiositat, altres per la set de venjança.

En el moment en què va aparèixer el Tsunami Democràtic, l’agost de 2019, tothom es va fer les mateixes preguntes. Qui hi ha al darrere? Qui és el cervell i qui són els executors? Qui té la capacitat de mobilització suficient per organitzar les accions? Qui és capaç de quedar en el més absolut dels anonimats? Preguntes de difícil resposta perquè s’ha de reconèixer que els autors de Tsunami van saber fer les coses bé i, després d’haver mobilitzat milers de persones, van aconseguir mantenir-se amagats del focus. Sempre vaig pensar que algun dia coneixeríem la veritat o, almenys, una part de la veritat. I semblava que el jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, havia encertat la diana i sabríem, finalment, qui eren els organitzadors. Però les presses, les necessitats o els interessos precipitats han fet que, ara per ara, la veritat judicial, la veritat que permetria condemnar algú per aquelles accions, està molt lluny.

García-Castellón s’ha equivocat en el moment, perquè els mecanismes que li permetrien llençar la pilota endavant en aquest cas no són tan eficients per als seus interessos com ho eren abans, quan governava el Partit Popular. Sí, pot trobar suports, però no tots i ara una part de la fiscalia no veu clar que es pugui provar que els cervells siguin Carles Puigdemont i Marta Rovira, ni que els actes que va organitzar Tsunami Democràtic puguin ser considerats terrorisme. I, a més, ha hagut de córrer davant la possibilitat que l’expresident de la Generalitat se li escapi per l’escletxa de la Llei d’Amnistia. Se li han notat les presses. Tenia necessitat de trobar alguna cosa que impedís el retorn de Puigdemont sense que pugui ser jutjat. Perquè el que pot semblar una guerra contra Tsunami Democràtic, en realitat ho és contra l’inquilí de Waterloo.

Què ha aconseguit el jutge de l’Audiència Nacional? De moment poca cosa, més enllà d’obrir un nou debat -bàsicament polític- sobre si els fets de Tsunami eren terrorisme, o no, on els dos bàndols ideològics no han aportat cap sorpresa ni novetat. Tots dos han estat allà on se suposa que han d’estar. El segon «èxit» ha estat encetar una guerra entre institucions judicials, especialment a dins de la fiscalia. Tampoc s’ha produït cap sorpresa perquè totes les parts saben molt bé a qui es deuen.

Arribarà a algun lloc el jutge? No. Només trobarà esculls i una investigació que s’hauria d’haver fet amb unes mínimes condicions, que potser ens hauria permès saber com i qui va muntar Tsunami Democràtic; es quedarà amb un grapat de conjectures, una part de les quals tots podríem haver intuït sense necessitat de gastar tant de paper. Continuarem sense saber on era el nucli d’una organització que durant uns mesos va mantenir el pols a l’Estat sense massa dificultats, perquè les condicions per a l’èxit estaven sembrades des de l’inici del procés independentista. El gran error de García-Castellón ha estat la gestió del temps. Ha arribat massa tard i també massa d’hora i així és difícil guanyar una simple batalla i encara més una guerra.

Subscriu-te per seguir llegint