Apunts de febrer

Avui s’acaba el mes de febrer, un mes mogudet on s’han insinuat els moviments tectònics que marcaran el mapa polític en els propers mesos. Sembla que no passi res però passen moltes coses. Ens espera una primavera que també serà mogudeta.

- Galícia: Galícia era el primer punt d’inflexió d’una legislatura que ha començat trepidant. Tothom se la jugava a Galícia. Tant Núñez Feijóo com Pedro Sánchez posaven a prova el seu lideratge i no deixava de ser una espècie de segona volta del 23 de juliol.

No només va guanyar el pols el PP, sinó que el govern va acabar clarament derrotat. La suma dels vots del PSGa i Sumar van aconseguir només 9 dels 75 diputats del parlament gallec i el partit de Yolanda Díaz no va aconseguir ni tan sols representació. Un govern que només aconsegueix un 15% dels vots en unes eleccions autonòmiques governant a Madrid, té un problema.

- Koldo: Si a més, quan intentes passar pàgina de la davallada gallega t’esclata el cas Koldo, la situació es complica. L’escàndol provocat per les presumptes comissions del col·laborador de l’exministre José Luís Ábalos en plena pandèmia, és una bomba a la línia de flotació d’un govern que només fa sis mesos que camina. I ho és perquè els èxits de Pedro Sánchez sempre pivoten sobre dos puntals: la por a Vox, que mobilitza a l’esquerra i la imatge d’un govern que no està tacat per la corrupció. Sánchez no es pot permetre perdre la bandera de la lluita contra la corrupció. D’aquí la contundència de la reacció. Han parat l’hemorràgia, però el desgast serà important perquè l’ecosistema mediàtic madrileny té munició per a mesos.

- Difícil geometria variable: A l’igual de l’anterior legislatura i seguint el model de «geometria variable» que va conceptualitzar José Luis Rodríguez Zapatero al 2008, Pedro Sánchez pensava que si bé era més difícil, no era impossible aconseguir que la majoria dels grups parlamentaris donessin suport al seu govern en el seu dia a dia. Això vol dir que a més del PSOE i Sumar, EH Bildu, ERC, PNB, Junts per Catalunya, BNG, Coalició Canària, Podem i ara, José Luís Ábalos, han de donar suport al govern en els moments importants del mandat. Això va ser possible durant la investidura, però ja s’ha vist que era molt difícil amb la llei de l’Amnistia. I encara queden pressupostos, entre moltes altres lleis. Es comptaran amb els dits d’una mà les vegades que tots els partits votin igual que el govern.

És molt difícil que aquesta geografia variable sigui una realitat en aquesta legislatura. Per tres motius; el primer, per què es necessita a tots els grups llevat a PP, Vox i UPN. No sobra cap vot. En segon lloc, perquè ve un cicle electoral complicat en el qual alguns dels socis competeixen electoralment entre si. Bildu i PNB a les basques i Junts i ERC a les catalanes. I Sumar i Podem en qualsevol contesa electoral que es presenti. Però és que a més, les europees també són a la cantonada.

I en tercer lloc, perquè el PSOE no té gaire marge per patir més desgast. Després de la llei d’amnistia i del fracàs de Galícia, és evident que els socialistes estan jugant amb foc. I tard o d’hora hauran de qüestionar-se si poden aguantar gaire més així.

No sabem com evolucionarà la legislatura però sembla evident que l’alegria de la geometria variable de Zapatero o del primer Sánchez ja no és possible. El panorama ha canviat i s’ha complicat molt més. Fins al punt que es fa difícil plantejar un escenari parlamentari més complex.

- Acord pels pressupostos ERC-PSC: No sabem si el president Aragonès podrà tirar endavant els seus darrers pressupostos del mandat ja que falta com a mínim l’abstenció d’algun altre grup, però sí que ha aconseguit el suport del PSC als seus comptes i això és rellevant. No només pels pressupostos i el que això pot significar per al dia a dia dels catalans, sinó perquè confirma que el país ha entrat en un altre cicle polític, si parlem de pactes. Un cicle que, per ser realistes, va començar al 2021 i que es va consolidar a les eleccions municipals de l’any passat. Aquest acord ho confirma. Han desaparegut molts «vetos» entre partits, tots competeixen i hi ha moltes majories possibles. I ho veiem a tots els nivells administratius: ajuntaments, consells comarcals, diputacions, govern català i estatal. La política, sense «vetos» és el que torna a marcar la política catalana deixant enrere la política de blocs. I serà clau per entendre què passarà després de les eleccions catalanes de l’any que ve. La política es mou, encara que costi de veure a simple vista.

Subscriu-te per seguir llegint