Cacera i l’abandó

Ábalos fa una part de comèdia. Sap que el van cessar perquè tot Madrid anava ple que el seu assessor pagava amb bitllets de 500 dinars i altres coses. Ábalos fa la comèdia quan s’autoproclama innocent perquè sap que com a exministre ha d’assumir la responsabilitat política del que els seus subordinats fessin durant el seu mandat encara que ell no robés directament; i dic «directament» perquè sí es beneficiava de les oneroses quantitats de diners amb què el tal Koldo pagava les festes, i que per força s’havia d’imaginar que d’algun lloc havien de sortir. Ábalos, per tant, quan no renuncia a l’escó i passa al Grup Mixt, fa una part de pantomima, aquesta heroïcitat de paper d’estrassa de qui diu que ha de resistir per defensar-se.

Després hi ha la funesta aquesta moda de caçar el rival i de fer-lo plegar a la primera sospita. Una moda que va posar en ondulació el Partit Socialista contra el Partit Popular, i el PP, pressionat per alguns casos de corrupció que efectivament tingué, i pels estralls de la crisi financera de 2008, en lloc rebutjar-la, va assumir-la amb decidida afició. Fou així que l’exalcaldessa de València, Rita Barberà, va morir abandonada i humiliada pel seu partit sense que mai ningú no li hagi pogut trobar cap taca, i el mateix ha passat amb Francisco Camps, que afortunadament encara és entre nosaltres, però l’obligaren a dimitir per dos pantalons i continua abandonat pel seu partit tot i haver guanyat cadascun dels judicis que ha hagut d’enfrontar per acusacions que s’han anant demostrant falses i malintencionades.

També en Ábalos, malgrat la farsa, hi ha la persona petita i tràgica que dimarts compareixia en roda de premsa. La persona trepitjada cruelment pels seus que ha de lluitar per defensar la seva família amb el sou de cada mes i que se sent linxat per una descàrrega de menyspreu que sobretot ve del seu partit. Aquesta persona sola i indefensa mereix el meu respecte i mereix la reflexió de si hem de tractar-nos així, sobretot entre persones que són o han estat els nostres companys de viatge. Jo entenc que el Partit Popular aprofiti la carnassa perquè els socialistes es van comportar amb vergonyosa indecència amb el president Rajoy, acusant-lo de corrupte per una sentència, o millor dit, per un paràgraf d’una sentència que de fet no demostra que el líder del PP fes res mal fet. Aquella infame –i triomfant– moció de censura en què Àbalos va fer amb Rajoy el que ara la dreta fa amb ell.

Però el que més trist resulta, i més brut, d’aquest cas és la solitud amb què encledem els nostres, l’abandó amb què els estigmatitzem per por que la seva desgràcia ens afecti. Ens hem acostumat, i no només en la política sinó en d’altres àmbits de la societat com el periodisme, els esports o l’Església, a abandonar els que cauen en desgràcia. Ens hem acostumat a establir aquest cordó sanitari covard i miserable sense adonar-nos que tots vivim vides d’imperfecció i que ningú no pot superar el totalitari rigor amb què jutgem els altres per enfonsar-los o els deixem sols per no enfonsar-nos amb ells. Cedim als pitjors instints de la massa famolenca. Més forca, més sang, més dolor aliè per dissimular el propi, i no prenem en consideració la natura humana, de manera que quan exigim els polítics o els futbolistes o els mossens que visquin en un pla moral superior al nostre només els estem demanant que ens decebin. Aquest pla moral superior no existeix ni per ells ni per a nosaltres ni per a ningú.

Sánchez sabia que el tal Koldo feia coses estranyes, va cessar Ábalos de tot i Ábalos li va demanar que li busqués alguna sortida. Va proposar de ser ambaixador a Paraguai, entre d’altres càrrecs. Només quan el president va creure que el que passés potser no seria cosa seva, després de les eleccions municipals del passat mes de maig, va ser magnànim amb el seu vell amic donant-li un lloc a les llistes del partit a les generals, que contra tot pronòstic van permetre Sánchez continuar a la Moncloa. Ara tot ha esclatat.

El PP podria aprofitar per ennoblir la vida pública espanyola i comportar-se amb més humanitat que la que solen mostrar els socialistes i l’esquerra en general quan es tracta de linxar un adversari. El PP podria denunciar igualment el cas Koldo però mostrar alguna compassió i defensar una manera més civilitzada de tractar els altres. No crec que ho faci, de manera que aquest cas vindrà seguit d’un altre i d’un altre sense que com a societat aprenguem res ni siguem capaços de millorar.

Només una última idea i és aquesta acusació a l’exministre, que he llegit en diferents diaris, d’aferrar-se al sou. Periodistes que es deixen la vida per 1.200 acusant un diputat d’aferrar-se al sou. Qui no s’aferra al seu sou? Algú creu que jo no m’aferro al meu sou? Qui pot viure sense el seu sou, si no és ric de mena? Tots vivim del nostre sou i ens hi aferrem amb ungles i dents. Tots paguem escoles, metges, viatges i la millor vida que podem donar als nostres fills. Seríem realment mala gent si no ho féssim. Esclar que ens aferrem al que ens paguen, i ens hi aferrem de valent, i aquests periodistes que es permeten de retreure-li a Ábalos que ho faci són els primers a necessitar la seva mensualitat. No hauríem d’insultar els altres pel que també nosaltres fem. Hauríem de no fer-ho ni que només sigui perquè com més et pot l’avidesa de més sang i més dolor, més es nota que estàs desfet, que no vals res, i que ets un voltor.

Subscriu-te per seguir llegint