Guardant una estoneta de silenci

Els minuts ja no tenen seixanta segons, almenys els minuts de silenci. Ho vaig observant en cada ocasió luctuosa, l’última ha estat arran de l’incendi de València, quan en els estadis de futbol es va guardar silenci el temps just per a ofegar un badall, i això que en aquests llocs el costum és que el rellotge es pari, si més no quan necessita marcar el Madrid. Succeeix també en les places públiques o davant els edificis oficials, quan a causa de qualsevol assassinat o catàstrofe es guarden uns segons de silenci, com si hi hagués pressa per a acabar amb aquest enfarfec, el mort al sot i el viu al rebost, vinga, continuem amb el que estàvem fent, que amb aquestes històries encara acabarem tard de treballar. El problema és que canviar la denominació a hores d’ara i començar a dir-ne «deu segons de silenci» no és fàcil, queda poc solemne per més que sigui només aquest l’estona que la gent està disposada a retre homenatge als morts.

- Ara sortirem tots al carrer a guardar deu segons de silenci en honor dels morts a València.

Aquesta seria una crida poc formal, tot i la seva innegable sinceritat. Proposo dir-ne «estoneta de silenci», que és una cosa que no compromet a res, i així, si d’aquí a uns anys fins i tot els habituals deu segons ens semblen massa per a romandre en actitud respectuosa, podem reduir-los a cinc sense que passi res, ja que «estoneta de silenci» serveix igual per a deu que per a cinc. Fins i tot per a dotze, en els casos en què el funest succés ens afecti en gran manera, per trobar-se un primogènit o un cònjuge entre els morts. A més, la paraula «estoneta» pot significar fins a una hora, això és així per als funcionaris a l’hora de l’esmorzar, així que, almenys per a qui ha anat mai a fer una gestió, és una expressió trista i luctuosa.

Tal vegada, en una època llunyana, el minut de silenci durava seixanta segons, no ho sé, ningú ho recorda, abans la gent era molt rara. Avui, un minut és massa lapse per a dedicar-lo a uns morts que en realitat ens importen un rave, per això s’ha anat reduint. A Catalunya, on és tradició guardar aquest silenci fúnebre als acords del Cant dels Ocells, de Pau Casals, no dóna ni per a escoltar tres notes, a la quarta s’acaben el silenci i el concert i cadascú continua el que estava fent deu segons abans. La veritat és que tant li fa, el Cant dels Ocells és una cançó de bressol, només als catalans se’ns ocorre escoltar una cançó de bressol cada vegada que cal honrar a un mort, com si no hi hagués rèquiems en la història de la música. Tant s’ha abusat del Cant dels Ocells com a himne mortuori, que ja ha perdut la seva funció original, normal, a veure qui és el maco que per a dormir al seu nadó li posa una tètrica peça que s’usa en funerals, enterraments, vetlles i minuts, vull dir estonetes, de silenci. Tant que estimava la vida el pobre Casals, acabarà tan associat a la mort com Martí i Pol, el poeta dels recordatoris funeraris (si hi ha alguna cosa pitjor que morir-se, és que els familiars et posin en el recordatori uns versos de Martí i Pol).

El pitjor de les estonetes de silenci, encara que siguin de deu segons, és que estar silenciós no basta, un ha de compondre un rictus respectuós. Si n’hi hagués prou de romandre callat, els minuts de silenci podrien durar trenta minuts sense problema, mirant el mòbil i enviant missatges passa el temps que no te n’adones. Però haver d’aixecar-se -perquè per postres, s’ha d’estar dempeus- i simular que estàs trist, això no hi ha qui ho aguanti més de cinc segons, arribar a deu és ja un esforç sobrehumà. Deixem-ho en una estoneta de silenci i va que xuta, si més no en el futbol.

Subscriu-te per seguir llegint