En «Mines» i Girona

En Xavier Corominas sembla haver tornat a la seva llar amb vocació de quedar-s’hi després d’haver pedalejat milers i milers de quilòmetres per cinc continents, en viatges de mesos de durada, que ha fet preferentment sol i amb companyia els demés. D’aquestes, diguem-ne excursions, n’ha deixat testimoni escrit en una trilogia de llibres. Sobre aquests i altres fets, en entrevista realitzada per l’Alfons Petit, redactor responsable d’aquestes pàgines d’opinió i del suplement dominical d’aquest periòdic, en va parlar en la edició corresponent al 10 d’octubre de 2020. Anomenar-lo Mines no és cap insult i menys una injúria, doncs es tracta de l’afectuós apel·latiu amb què l’anomenàvem els de la seva quinta política, entre els quals qui signa aquest article.

El Corominas, que vaig conèixer quan era alcalde de Salt i a qui vaig ajudar en la meva condició de diputat a les Corts Generals –avui es pot dir– en unes sempre laborioses gestions davant el llavors Ministeri d’Obres Públiques per acabar unes obres que han esdevingut vitals per a Salt, era (i segur que segueix essent) un home afable i pràctic malgrat la fama de revolucionari que el precedia. Un tipus que feia bona la dita italiana que diu s’egli è si brutto com’egli è dipinto que té les seves versions en nombrosos idiomes. En el nostre, el català, «no és tan brau el lleó com el pinten» o en el també nostre, el castellà, no es tan fiero el león como lo pintan. En totes les seves versions lingüístiques vol dir el mateix: significa que una persona o situació en realitat no és tan terrible com altres persones pensen o diuen que és. Precisament, aquest refrany descriu a la perfecció al protagonista d’una de les novetats en còmics de l’any 2020: el tom integral de Leo Verdura, creat per Rafa Ramos (1943-2000). El protagonista de Leo Verdura és un lleó vegetarià, inicialment anomenat en Felis, en les aventures del qual podem trobar missatges com el respecte pel medi ambient, la tolerància davant del que és diferent, el pensament crític i valors com l’amistat i la família. En Ramos va iniciar una sèrie d’historietes en format tira de tall humorístic i temàtica ecologista que es publicava setmanalment a l’exemplar dominical del diari El País des del 26 de gener de 1986, sota la denominació de Felis, el león vegetariano, però que més tard es va editar a tota pàgina i en color en el suplement d’historietes del mateix periòdic madrileny.

Ignoro si en Xavier Corominas s’ha fet vegetarià, però sí sé –o em sembla saber-ho– que essent com és un home vital, porta a la sang un punt de rebel·lia que el fa més estimat quan t’hi asseus a prendre un cafè, cosa que fa anys no fem, i parles amb ell de tot, puix de tot en sap i a més per a tot té una resposta amable en cas de sorgir una discrepància. En Corominas, tanmateix, lidera el grup Mou-te en bici. Un influent lobby –així m’ho va dir un policia municipal de Girona fa anys– que pot arribar a martiritzar a un tendre somiatruites com és l’actual alcalde Girona, el meu sempre estranyat Lluc Salellas, qui, per cert, no para de rebre banys de realitat que venen a domesticar el seu mandat. En Mines torna a la càrrega respecte de nous espais municipals lliures de cotxes posant per davant els nombrosos casos de ciutats europees que no et deixen arribar al seu nucli central en un vehicle que no sigui la bici... o el patinet i altres mitjans de transport unipersonal que fan impossible un passeig tranquil per allà on circulen. En la seva defensa de la proposta, l’he vist fotografiat aportant mapes per donar més credibilitat a la mateixa, senyal que s’ho ha treballat.

No sé quina acollida tindrà per part del tripartit de quasi color arc de sant Benet que mana, però no governa, la ciutat. Tampoc sé quines entitats ciutadanes li donaran suport o quines li desbarataran la idea. En canvi, sí sé que cada dia és més difícil conduir per Girona, més perillós i més insegur. Que anem a més en quant a brutícia i a menys en tot allò relacionat amb la recollida d’escombraries. I que tenim tanta zona blava com zona verda que en babèlica per complicada s’ha convertit Girona. Lamento dir-ho, però ho diré: Girona s’està convertint en una ciutat antipàtica. No és afable per a qui ve a visitar-nos i tampoc és bufona per als qui aquí tenim la nostra residència. Al damunt, no diré si presidint la situació sense observar què passa a sota, s’hi troba un govern municipal que em fa la sensació de treballar per compartiments estancs: cadascú a la seva, en absència d’una direcció supervisora, com la que va ser la de l’alcalde Joaquim Nadal. Al capdavall tot ajuntament és presidencialista ho sigui o no el seu alcalde: és la llei que dictamina que sigui així.

L’«assetjament de ciclistes», com acaba de qualificar en Corominas tot parlant de la carretera dels Àngels, no és menor a Girona respecte dels conductors d’automòbils, motocicletes o simplement vianants. Per altre banda, que ni en Salellas ni en Corominas somiïn que deixant a les afores els vehicles de combustió així com els híbrids, salvaran al planeta, que aquests dos, posant-se en pla patriarcal, són capaços de creure-s’ho. No, el problema de Girona ara i aquí, respecte de la seva viabilitat interna en matèria de connectivitat, és revertir el caos existent. La resta són punyetes i a voltes ganes de fer la punyeta.

Subscriu-te per seguir llegint