L'esparadrap que no tapa l'hemorràgia socialista

Aquesta setmana, a més de Tsunami, Carles Puigdemont, el Tribunal Suprem i l’acusació de terrorisme, ha estat notícia el cas Koldo, que ha afectat de ple al PSOE i a Pedro Sánchez que, si bé no sabien ben bé quan esclataria, eren conscients que un dia o altre acabaria apareixent a la llum pública com un volcà en erupció. La incògnita dels socialistes no era el què, sinó el quan, i el «quan» ha estat ara, en plena negociació per l’amnistia i com aquell qui diu, quatre dies després d’haver aconseguit la investidura. En una situació normal el «millor» moment per a un escàndol és a principis de legislatura, quan hi ha temps suficient per no deixar que la taca s’estengui fins a tocar les pròximes eleccions. Però la situació no és normal ni fàcil per als socialistes, perquè el mandat, amb un Partit Popular desbocat i els equilibris funambulistes sense xarxa ni pal a què estan obligats, és molt complicat de gestionar fins i tot sense tenir en compte l’afer de José Luis Ábalos.

El Partit Socialista va posar un esparadrap a la ferida quan el 2021, per sorpresa de tothom, el totpoderós ministre i secretari d’organització del PSOE, perdia tota la força que tenia fins aleshores i es quedava com a simple diputat presidint la comissió d’Interior del Congrés. Ningú va entendre res. De ser una de les persones de la màxima confiança de Pedro Sánchez, passava a ocupar un escó a la Cambra Baixa. És cert que tots els membres de l’executiu saben des del moment en què són nomenats, que a cada minut que passa falta una mica menys per arribar al dia en què hauran d’entregar la cartera a un altre. Però si no n’han fet cap de grossa, els partits solen ser generosos, que per alguna cosa es van inventar les portes giratòries.

Amb Ábalos, Pedro Sánchez no va ser generós, malgrat que li havia solucionat infinitat de problemes, malgrat ser l’home pont amb una pota al partit i l’altra al govern, malgrat que l’havia ajudat en l’enfrontament amb aquells que representaven l’essència històrica al PSOE i que va ser un dels artífexs de la victòria d’aquella guerra. Ábalos es quedava com a simple diputat. Ningú va entendre res fins que quasi tres anys més tard, salta el cas Koldo. El president no ho admetrà mai públicament, tampoc ho farà cap dels que manen al partit, però ha estat inevitable pensar que la caiguda de l’exministre tenia alguna cosa a veure amb les notícies que impliquen un assessor de la seva màxima confiança amb la compra de mascaretes i el cobrament de comissions en plena pandèmia.

Algú del PSOE va pensar en algun moment que José Luis Ábalos ho posaria fàcil? Que marxaria sense fer fressa, tornaria l’acta de diputat i se n’aniria a casa a esperar si arriben notícies del jutjat? De veritat? Si així va ser, aquest algú també hauria de dimitir. L’exministre és gat vell i si alguna cosa coneix bé són els entrellats de la maquinària política dels partits en general i dels socialistes en particular. Pensar que demanant-li l’entrega de l’acta es tallaria la sagnia, és d’una ingenuïtat aclaparadora, impròpia d’un equip que ha estat capaç de ressorgir d’unes cendres per arribar a dalt de tot del poder.

No sabem encara a on arribarà el cas Koldo; si serà només una malifeta de l’antic assessor o, contràriament, les urpes comissionistes van més enllà i acabaran implicant molta més gent, entre ells càrrecs importants o el mateix Ábalos. Tot s’anirà aclarint i només el temps ens dirà si estem davant d’un cas de corrupció o acaba en un grapat d’aprofitats que ningú del ministeri va saber controlar. De moment, aquesta història no pinta bé per als socialistes perquè la reacció de l’exsecretari d’organització no els permet tapar l’hemorràgia. Aquell senzill esparadrap enganxat el 2021 a la pell del Partit Socialista ha caigut i ja no serveix per a res.

Subscriu-te per seguir llegint