Opinió

La mascletà madrilenya

Com passa a Las Vegas, les franquícies i les rèpliques guanyen territori davant dels originals

La mascletà a Puente del Rey, a Madrid, fa dues setmanes.

La mascletà a Puente del Rey, a Madrid, fa dues setmanes. / David Fernández/EFE

Fa una dotzena d’anys vaig anar a Las Vegas. Primera i darrera vegada. El motiu era una fira i la visita molt ràpida: tres dies. Poc temps per experimentar el sentit real del seu cèlebre eslògan publicitari: «what happens in Vegas, stay in Vegas». És a dir, que el que puguis arribar a fer a Las Vegas restarà a la ciutat de forma discreta pels segles dels segles, amén. No és gens estrany que també l’anomenin «la ciutat del pecat» animant al personal a desinhibir-se. Un amic que ha viscut als Estats Units em va comentar que passejant per la seva via principal, «The Strip», on els hotels gegantescos es van connectant pels passadissos amb una mena de tren lleuger, jo podria entendre per què molts americans a la seva vida només fan dos viatges: Nova York i Las Vegas. Com a màxim creuaran un cop la frontera per anar a l’estranger i gaudir d’una platja mexicana. No els cal res més.

Efectivament, l’amic tenia raó. A poc a poc veies com, sovint a escala reduïda, però altres a escala real, apareixien les rèpliques dels monuments o racons més famosos del món. Podies pujar a la torre Eiffel, sopar al mig dels canals venecians podent triar fer-ho sota el Campanile o al cantó del pont de Rialto, visitar la piràmide de Guiza i l’esfinx, fer-te una foto davant del pont de Brooklyn, l’estàtua de la llibertat i l’skyline de Nova York o l’estàtua florentina del David de Miquel Àngel feta del mateix tipus de marbre. O a la Fontana de Trevi. Ja sé que no és el mateix però l’actitud i el comportament dels turistes era molt semblant, a vegades idèntic, als que habitualment omplen fins a la saturació els voltants dels monuments originals.

I si es tracta de menjar, els xefs i grans restaurants del món hi han obert negocis amb els menús i la decoració dels seus prestigiosos establiments reproduïts amb gran fidelitat. No cal fer quilòmetres ni agafar avions. Els francesos Joël Robuchon, Guy Savoy o Pierre Gagnaire ja fa temps que hi varen posar els peus. Els coneguts steakhouses de Nova York amb els seus grans trossos de carn fan el mateix: Gallagher’s, Morton’s o Smith&Wollensky. O l’italià Cipriani i el novayorkés Le Cirque. Podríem dir que el món de la franquícia o de la rèplica s’estén en tots els àmbits. Múnic ha exportat amb èxit la seva Oktoberfest, o les rues estil carnavalesca de Rio, la «Tomatina» de Bunyol i la Tamborrada donostiarra que es reprodueixen als Estats Units o a Madrid. Quan es tracta de festa no hi ha aturador. 

Amb la realitat virtual s’obrirà a més la possibilitat de tenir experiències semblants sense sortir de casa. Però això ja és un altre tema.

El fet és que vaig rebre una invitació per anar el diumenge 18 de febrer a la «mascletà» organitzada per l’Ajuntament de Madrid al cantó del riu Manzanares i sota el Palau Reial. Hi havia més de 20.000 persones i la fallera major. Tot responent al repte plantejat per Maria José Català, alcaldessa de València i el madrileny José Luis Martinez-Almeida a la darrera campanya electoral: si tots dos guanyaven, farien una mascletà a Madrid. Així fou no sense controvèrsia política que va acabar amb un jutge autoritzant-la al darrer moment desestimant les tesis dels que consideraven que es produïa un dany mediambiental i a la fauna del riu. Ja saben que els gossos, per exemple, són d’oïda molt sensible, ho passen fatal la nit de Sant Joan.

No era a Madrid aquell dia però he vist les imatges de la mascletà madrilenya i ni per l’ambient, ni el soroll (a València es fa a una plaça tancada i a Madrid a un espai obert) la rèplica ha estat al nivell de l’original. Per compensar aquest darrer divendres, a través del canal de Youtube del diari Levante-EMV, vaig seguir la primera mascletà de les 19 que tindran lloc fins a la diada de Sant Josep. Ja saben que són cinc minuts de petards, de traca, perfectament sincronitzada per arribar a un clima final que en diuen popularment el terratrèmol o el bombardeig aeri. L’olor de la pólvora, l’èxtasi col·lectiva davant el soroll fa que la gent en surti accelerada. 

El 2017 ho vaig viure des d’un balcó d’una oficina d’assegurances a la mateixa plaça. Una senyora que era al meu cantó va proclamar en acabar: «això em posa molt catxonda». I em va venir el record del gran Joan Monleon quan a un popular concurs de Canal 9, on hi havia una ruleta amb forma de paella i tots els seus ingredients, posava de peus al públic quan podia proclamar: «senyora, li ha tocat la petxina»