L'escola davant el món audiovisual

Vaig publicar el juliol de l’any passat el resum d’un treball aparegut el mes de maig, que demostrava que els alumnes de Catalunya, Ceuta i Melilla, són els pitjors preparats d’Europa.

Els estudiants surten de la primària sense saber res, fins i tot amb greus dificultats lectores, després del batxillerat saben una mica més, poca cosa i ingressen uns a la universitat i els altres busquen feina.

La raó del fracàs escolar a Catalunya respon a diversos factors; tanmateix, en destaco un de nou que considero fonamental: l’analfabetisme funcional i el cinisme cultural dels progenitors, que no llegeixen, ni s’interessen per res de caràcter espiritual i no porten als nens a activitats relacionades amb el creixement intel·lectual, com poden ser actes socioculturals festius, cinema, museus, teatre. Els fills no han vist els pares amb un diari o un llibre a les mans i si entra una revista és sensacionalista amb fotografies que no cal ni llegir. De tal pal, tal estella o els testos s’assemblen a les olles.

El 5 de desembre de l’any passat va publicar-se l’informe PISA que ratificava l’estudi del mes de maig i efectivament els alumnes pitjor preparats són els catalans. La primera reacció del govern de la Generalitat, d’Ignasi García, secretari de Polítiques Educatives, va ser culpar els immigrants. Com que va ser molt criticat, Pere Aragonès el va cessar.

Catalunya ha passat d’una educació excel·lent amb bons resultats a un desastre; les causes no han estat estudiades i si ho han estat, no s’han fet públiques perquè no cal ofendre, no fos cas que no ens votessin.

Quan la cultura és per a tothom, la cultura es trivialitza, igual passa amb l’ensenyament, que també es vulgaritza, atès que la naturalesa i factors socials i econòmics han fet a uns vailets més llestos que a altres i quan això passa es baixen els nivells per no frustrar a la mainada que els costa molt seguir als més espavilats i més cultes.

Entenc que l’escola actualment està pedagògicament desorientada perquè vivim en un temps desgavellat, quasi incomprensible i el futur que s’albira és incert. El període acadèmic abans estava perfectament dissenyat; el batxillerat de lletres o ciències i poques eren les carreres. Era fàcil preveure el demà pels estudiants universitaris perquè tots trobarien feina de la seva especialitat. 

Ara hi ha un ventall immens d’opcions estudiantils un cop acabat el batxillerat o el segon grau de la Formació Professional. Molts d’aquests estudis no els entenc, però són ofertes universitàries i algunes que sortiran de noves i altres que s’ofereixen desapareixeran.

Aquest desconcert acadèmic planteja dificultats i la pregunta que deuen fer-se tots els teòrics de l’Educació és: què cal ensenyar als estudiants? Hem de primar només el saber pràctic, que té eficàcia laboral, i oblidar el saber per saber de la Filosofia, com també les especulacions de la ciència pura i limitar-nos al que exigeix la nova societat? Importa saber història, llatí, grec, música, religió, història de la literatura i les arts? Importa, sí, però no és necessari per treballar. Ho mantenim o ho traiem de l’ensenyança, talment com matèria caducada que ha de figurar en el museu d’etnologia?

Davant del canvi radical i confós d’aquesta turbulència, que representa deixar d’ensenyar a l’antiga manera, molts ministres d’Educació no saben què fer, ni quina és la bona pedagogia, ni com ficar idees a les ments incipients dels nens; no saben què convé saber, què és en definitiva la cultura, què és l’educació i què s’hauria d’aprendre a l’escola perquè sortissin ensenyats per adaptar-se bé al nou món, a hores d’ara, l’ensenyança és un autèntic problema, un enigma, sotmès a un dinamisme voraginós, que arrasa qualsevol nova mesura didàctica i alhora crea noves necessitats reals o falses, que acostumen a ser de curta durada en el temps.

En l’ensenyament actualment res és permanent, res és estable en l’educació escolar. Tot s’improvisa i no es fa de mala fe. La cultura audiovisual és imprevisible, inabastable, ningú sap quina incidència tindrà en els nens del demà.

Segons l’últim informe de l’ONU, 670 milions de persones en tot el món no saben llegir, ni escriure. L’avenç, encara que progressiu (el 2003 la xifra era de 861 milions), continua essent insuficient; aquest problema devastador no sols afecta els països més subdesenvolupats, els que es considera que pertanyen al tercer món.

Als Estats Units, el país més ric del primeríssim món, hi ha 16 milions d’analfabets integrals que no saben llegir ni escriure, i es calcula que hi ha entre 43 i 44 milions d’analfabets funcionals, de gent que té dificultats a l’hora de llegir i escriure.

Vuit de cada deu estudiants de secundària a Mèxic no comprenen el que llegeixen i el 34% dels estudiants de nivell mitjà superior i universitari no entenen el que llegeixen i no poden fer inferències sobre un text.

Si avancem atorrentadament cap a una nova cultura audiovisual, quin sentit té l’escola tradicional? Quina funció i quin paper haurà d’assumir en el nou món? Com s’ha de preparar els estudiants perquè s’incorporin a una societat en la qual llegir i escriure serà hegemònic del sector social més culte el qual ocuparà els càrrecs de poder, de responsabilitat en la política i en l’economia: magistrats, homes de negocis, economistes, banquers, industrials, arquitectes, etc.

Totes les qüestions relacionades amb l’escola de moment no tenen resposta.

Subscriu-te per seguir llegint