Si us plau, avui no cal que em felicitis

Com si es tractés del dia de la mare, el 8-M les xarxes socials s’omplen d’homes -i dones- felicitant-nos a totes les dones. I a cada felicitació que veig em venen ganes de respondre, en majúscules i molt enfadada: «Per què em felicites? Per ser dona? Saps què és el dia de la dona i perquè existeix?!».

Avui no celebro res, de fet, si penso gaire en el propòsit que té el 8-M l’últim que em vindrà de gust és celebrar. Celebro que pel sol fet de ser dona, ens paguin menys? Que les cures de la família recaiguin majoritàriament sobre nosaltres? Els sostres de vidre (alguns semblen de ciment armat) que no ens permeten arribar a segons quins llocs? Que quan una dona aixequi la veu i denunciï una injustícia se la intenti silenciar? Que se’ns jutgi pel nostre comportament si aquest surt del què es considera «normal»? Que se’ns assetgi? Que no puguem sortir tranquil·les de nit i que tingui por a tornar sola a casa? Que se’ns sexualitzi? Que hàgim d’estar pendents que no ens posin res a la beguda, de no ser «massa simpàtiques» o de no vestir-nos «massa provocatives» i no confondre a ningú?

Després de la sulfurada inicial,i abans d’escriure una resposta airada al post o tuit, reflexiono i arribo a la conclusió que ho fan amb la seva millor intenció, i el que pretenen és donar-nos suport.

Però alguna cosa expliquem malament si ens «feliciten» el dia de la dona.

Subscriu-te per seguir llegint