La revolta de la pagesia

Tots hem viscut la revolta de la pagesia, sigui asseguts a casa o patint-la a la carretera com fou el meu cas. El que ni ells, pagesos i ramaders, ni nosaltres sabem és el resultat que s’obtindrà. Si ho observem amb mirada catalana, tot fa dir que res no s’aconseguirà. Tal vegada que els inspectors del ram no els atabalin tant com ara i de manera tan seguida com insistent pel que fa a papers de la Generalitat de Catalunya i que el nom del departament del Govern que té cura de l’agricultura, la ramaderia i la pesca deixi de banda la denominació d’Acció Climàtica i es torni a dir-se com es deia en temps (ja llunyans) del president Jordi Pujol. Poca cosa en funció del merder organitzat i de la barbàrie de tallar pins, amuntegar-los a les autopistes i a les carreteres nacionals, arribar-se a plantar-ne un a l’AP-7, fer-hi foc damunt l’asfalt per poder dinar i sopar calent en via pública que ens connecta amb Europa i endemés insultar, injuriar i fins i tot calumniar quan s’està parlant per a la ràdio i la televisió. Això sol em va portar a donar-los-hi la raó en quasi tot a treure’ls-hi per guiris. Sospito que no he estat l’únic. Les imatges recollides per les televisions els deurien d’agradar, singularment quan un roquerol qualsevol sortia als informatius acarnissant-se amb els responsables polítics, però a mi, permetin que ho digui, entre les paraules dites, el porró i el foc no només no em van adelitar sinó que els vaig trobar primitius en tot. Sabran plantar patates, sembrar cereals i donar menjar a les vaques, puix això de munyir-les ja ho fa una màquina, però de saber estar i de saber comportar-se en saben menys que de saber parlar. No vaig veure altra cosa que salvatjades a les autopistes i a les carreteres preses. Ves a saber si posar el sector agropecuari al primari es va fer per això, per ser primaris.

Ben pensat, les tractorades els han traït. Primer, perquè no tots els que viuen del camp i de la ramaderia es poden permetre adquirir el material tecnològic que ha estat exhibit, puix és econòmicament costós; segon, perquè no tots els que viuen del sector secundari (indústria i construcció) o del sector terciari (serveis, comerç, transport i comunicació) poden fer-se amb un cotxe que iguali en valor al preu de determinats tractors i d’altres màquines que pagesos i ramaders varen portar a les vies públiques que internacionals són. Hom pot treure la conclusió –equivocada o no– que els manifestants no viuen tan malament com diuen. Resta clar que saben portar tractors i altres màquines del camp a la carretera, però també que en qüestions d’imatge i de comunicació del missatge res no en saben.

Dit tot això, que no és poc i que algú ho havia de dir, és digne d’admirar el sentit de l’oportunitat que han tingut amb les tractorades. Han agafat a tots els governs que es fan i es desfan en aquest país, així com a tota la Unió Europea, amb els pixats al ventre, altrament dit en pilotes. Toquen eleccions pel juny, les europees, i, abans, les basques, la qual cosa ha posat en fora de lloc als governs autonòmics i central que no es trobaven en les millors de les situacions polítiques per enviar les seves respectives policies a aturar les carnavalesques tractorades. Tots els governants i tots els partits polítics han mirat cap a l’altre costat, desemparant a la població que fa un ús correcte de les autopistes, autovies i carreteres, un ús cívic, per dir-ho més clar. Aleshores no cal esclatar contra els Mossos d’Esquadra, com vaig veure i escoltar en dues ocasions, per la seva presumpta passivitat. Els Mossos obeïen ordres, essent la principal «deixeu-los fer», i prou feina varen tenir durant hores i més hores per desviar el trànsit per carreteres secundàries malgrat saber que ningú creuria la frontera amb França, doncs aquest era l’objectiu primer dels manifestats. Resultat: pèrdues de deu milions d’euros al dia pels transportistes, segons que informava El Periódico en la seva edició del 27 de febrer.

Vull afegir quelcom més: burocràcia i subvencions. És tanta la complexitat en què tots ens trobem per culpa d’una Administració ineficient però generadora insaciable de burrocràcia, com hem convingut en denominar-la, que no ens costa gens ni mica solidaritzar-nos amb pagesos i ramaders en aquest assumpte. Tinc suficients saludats, coneguts i amics que viuen d’aquestes dues honorables feines com per conèixer la necessitat peremptòria de disposar d’un tercer que els porti els comptes i ompli papers endemés de precisar d’una solvent gestoria que els presenti a l’administració competent. Tanmateix, el nombre més alt d’impresos oficials a omplir i a presentar provenen de la Comissió Europea des de que el president Felipe González va aconseguir, quan la PAC, que Espanya sortís molt beneficiada de l’acord assolit llavors. No tenir memòria també ajuda a ser un brètol. La PAC atorga als agricultors i ramaders espanyols subvencions importants que, compte noi!, s’han de justificar, i no pas a la barroera manera que es fa en aquest país, sinó a l’europea manera nòrdica, on la seriositat i la sobrietat en l’administració dels diners públics es troba molt interioritzada. Ara que la FOEG ha descobert que pot sortir als diaris parlant de l’aigua, ni que sigui des de la ignorància, que li ho preguntin a l’Ajuntament de Girona: una subvenció donada per renovar canonades cap a la Costa Brava va ser objecte de retallada en el moment de presentar comptes perquè aquests no quadraven. Bona part de la pagesia ha viscut raonablement bé gràcies als diners que arriben de Brussel·les. En la seva virtut, si són responsables, no poden ara demanar a la Comissió Europea que miri cap a un altre costat. No fotem, que país de murris som, i d’això es queixen els nostres socis, els quals no es fien, i fan bé, dels països del sud d’Europa. Massa tripijocs i poc rigor. Això també algú ho havia de dir.

Subscriu-te per seguir llegint