Josep Pla i la hiperinflació

Entre els anys 1923 i 1924 Josep Pla va anar a Berlín per fer cròniques pel diari La Publicidad. Aquestes cròniques s’han editat en el llibre La inflació alemanya. Cròniques 1923-1924.

La lectura del llibre ens permet conèixer de primera mà, amb la seva visió personal, el que va passar en aquells anys tan importants per a la història mundial. També ens serveixen per reflexionar cent anys després, en una situació diferent, però amb algunes semblances.

Abans de la I guerra mundial el 1914 totes les monedes estaven lligades al patró or. Si un país era més ric, havia de tenir més metalls preciosos. Recordo haver llegit que Europa s’havia quedat sense or i plata per les compres que feia a Xina durant els segles XIII al XVI. El descobriment d’Amèrica i la incautació d’or i de plata van servir per equilibrar la riquesa europea.

Per finançar una guerra els països ho tenen molt difícil perquè en aquesta mena d’escenaris cal fer front a unes despeses brutals: per un costat tenen als joves al front i no produeixen, per altre costat els ingressos baixen i finalment les despeses en armament creixen de forma exponencial. Finançar-ho només és possible apujant impostos (Estats Units va arribar a apujar-los fins el 95% durant la II guerra mundial), generant deute intern o extern, o bé fent anar la màquina de fer bitllets, és a dir, creant més diner del que val l’economia. Sovint es fan les tres accions alhora, però la de posar més diner al sistema té conseqüències perverses: crea inflació, per això no és una mesura infinita.

Alemanya comptava, durant la primera guerra mundial, que els desequilibris els hi pagarien els altres països perdedors. El detall va ser que qui va perdre va ser ella. Els països aliats van voler cobrar-se del perdedor els danys de la guerra, exigint un pagament al que Alemanya no podia fer front. França i Bèlgica, per hipotecar aquest deute, van envair entre els anys 1922 i 1923 la conca del Ruhr, regió productora de carbó, siderúrgia i metal·lúrgia. En aquest període va ser quan Josep Pla hi va anar, observant la vaga voluntària de producció, la Ruhrkampf. Els obrers no anaven de treballar per no afavorir França i eren subsidiats pel govern. Així va ser com el país va haver d’imprimir més moneda que el valor que tenia, entrant en una espiral inflacionista. Si a l’any 1918 un dòlar es canviava a un marc, el juny 1922 es canviava a 320 marcs, el desembre 1922 a 8.000 marcs, a l’octubre de 1923 a 450.000 marcs... El que es podia comprar a la cua del banc per canviar bitllets ja no era el mateix que quan tocava el torn. El valor del marc canviava minut a minut: «sortiu el matí amb els diners que creieu que faran falta per viure un dia i al vespre veieu que el milió i mig que us heu reservat per pagar el restaurant no us serveix per a res.» El país no donava abast a fabricar paper moneda i a imprimir, havent de requisar impremtes particulars, pensant fins i tot fer-ho en rotatives de diaris. La inflació es va aturar quan un dòlar va arribar a 8 bilions 4 cents mil marcs, moment en el qual es van inventar una nova moneda, el Retenmark, en base a una hipoteca sobre l’economia (agricultura, comerç, banca i indústria).

Pla va viatjar per tot el país per entendre les particularitats del moment i a Munic explica que va assistir al cop d’estat d’Adolf Hitler a la cerveseria Münchner Bürgerbräukeller, al que cinc dies després li fa una entrevista monòleg el novembre de 1923. Pla intenta trobar en totes les seves cròniques la raó per la qual Alemanya va arribar a tal grau de deteriorament, dient: «La política no és més que la segregació espontània d’aquesta cosa informe i vagarosa que és el poble. El poble anglès o francès dosifica naturalment el control i llibertat dels seus polítics i per això a França o a Anglaterra el polític és sempre l’home més intel·ligent... si Alemanya ha de viure de mentides, de sotragades i revulsions, motivades pel patriotisme, de vegades per la desesperació, si la política a Alemanya ha de ser sobretot la propaganda de la il·lusió, es deu, més que res, a la vocació que tenen els pobles de deixar constantment la via del sentit comú i enfilar-se per la drecera falsa i perillosa... El poble espanyol, que en tant que poble és, políticament, una cosa ínfima, té governs ínfims.»

Les despeses de la guerra van deixar pobre a Europa, convertint Estats Units en el seu únic proveïdor de materials i finançament, fet que va portar a una abundància d’or a Amèrica (la devaluació de les monedes europees van crear un flux del metall cap allà) que va generar un excés de diner amb interessos molt baixos. A partir de 1925 es viu un excés d’optimisme basat en la sobreproducció, al sumar la producció d’Estats Units amb la nova que s’engegava a Europa. L’especulació borsària va anar en augment, afavorida per la facilitat del crèdit. Els grans guanys de la borsa van portar a la gent a endeutar-se per comprar accions, fent créixer la bombolla. El 1928 comença una crisi en la construcció i el setembre de 1929 comença a caure el preu del coure i de l’acer, arrossegant la resta de valors fins el dijous negre de 24 octubre 1929, quan esclata definitivament la borsa.

La lliçó de fa un segle sembla que no s’ha après. La sobreproducció avui de la Xina i d’Occident és històrica i la quantitat de liquiditat del sistema mundial és de 340 bilions de dòlars sobre un PIB de 143 bilions. Tothom és feliç, mentre la impressora continuï i no li manqui tinta o paper, res pot fallar i, fins i tot si es trenca, mantindrem la impressora rodant.

El debat avui és sobre si l’aterratge serà suau o sobtat. La caiguda suau seria la que tenim ara, amb poca percepció de crisi, tot i que el Banc d’Espanya ens diu que les famílies han augmentat el crèdit de consum en un 11% i fan pluritreball en un 6% més per compensar la inflació. En el cas que l’aterratge sigui fort (probablement després de les eleccions de Biden i Trump), els bancs centrals hauran de retallar liquiditat (el que els economistes coneixen com a Quantitative Tightening, o QT), comportant una recessió pel 2025.

La història es repeteix cent anys després: comprem els nostres problemes perquè busquem la sortida fàcil. Aquesta és la raó per la que vam inventar la impressora de fer bitllets en primer lloc. Havíem de resoldre un problema, ignorant les repercussions futures. Josep Pla ja ens ho va explicat el març de 1924.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint