L´última gàrgola de la catedral

Esquerra i Junts tornen a negociar. Tornen a ser amics? No. Senzillament tornen a negociar. Punt final. De moment. Ha estat una mesura d’extrema necessitat el que ha fet que es tornessin a asseure, ni que sigui via telèfon, per parlar de la Llei d’Amnistia; per desencallar allò que el partit de Carles Puigdemont va trencar en la votació al Congrés del gener passat i que ara calia que tirés endavant perquè a tots els interlocutors -els que estaven d’acord i els que feien veure que no hi estaven- els interessa la reforma.

Segons un article publicat a El Periódico, del mateix grup editorial, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, i el seu homòleg de Junts, Jordi Turull, van parlar per telèfon per encarrilar l’acord. Se’n van sortir perquè no hi ha millor objectiu que aquell que és compartit per les dues parts, sense necessitat que cap de les dues, o totes dues, faci un sol pas enrere en les seves pretensions per arribar a un terme mitjà. En aquesta ocasió no va fer falta perquè tant Esquerra com JxCat perseguien el mateix final.

I així va ser i van donar de passada una mica d’oxigen als socialistes que van deixar de respirar per uns dies els aires impurs del cas Koldo que no hi ha cap mena de dubte que tornaran una vegada s’hagi paït l’amnistia. Les diferències entre els tres partits implicats en la negociació es van produir després d’anunciar-se l’acord i quan els periodistes van voler indagar sobre què representava la nova llei, què hi entrava i què es quedava fora, quins són els extrems contemplats en el document i quins no, dades que són absolutament rellevants per intuir en definitiva el que interessa als interlocutors: quines persones es podran beneficiar de la llei i quines no.

En aquest punt és on es van produir les diferències, sense que cap de les parts en fes sang. L’acord ja s’havia produït, per tant, quin mal fa que cada un dels partits en faci la particular lectura? I així ha estat. Per als postconvergents, les modificacions que s’han incorporat al text inicial són crucials i la reforma és de «fons». És la manera que tenen de justificar el «no» inicial i el «sí» actual. Pensen que ningú entendrà el canvi de posicionament si no han aconseguit canvis substancials. En realitat, els ciutadans saben perfectament que qualsevol partit polític és capaç de canviar el sentit del vot a canvi de gairebé res. L’important és que sembli que han assolit molta cosa fregant els límits del temps.

Esquerra i PSOE veuen la situació d’una forma totalment diferent. Els republicans han estat els primers a sortir al pas assegurant que els canvis incorporats són purament estètics i que aquesta era la fórmula per poder explicar el viratge dels seus antics socis de govern. Marta Rovira va escenificar-ho amb una frase: «Hem posat l’última gàrgola en aquesta catedral gòtica». Els socialistes no han tardat a decantar-se per la versió d’ERC sense fer gaire fressa, no fos cas que tot plegat en tornés a torçar.

El que ha passat des del mes de gener, quan es va produir la primera votació de la llei d’amnistia, i ara és el que ha passat cada vegada que Junts ha hagut de donar suport a alguna iniciativa del PSOE, secundada pels republicans i la resta de «socis» parlamentaris: els set vots de Puigdemont els fan suar de valent, malgrat que tots els actors saben que només es tracta d’una mesura de força, d’un pols fictici que acabarà amb un acord feliç per a tots els implicats. Així és com es fa política, com s’ha fet sempre.

La llei d’amnistia va endavant i ara la gran incògnita és saber en com la intentaran esquivar els jutges que no volen que cap dels que van ser líders del procés se’ls hi escapi de les mans. Tant és així que ja s’està plantejant la possibilitat de judicis i posteriors indults per a qui no entri en la nova norma. Potser la gàrgola de la qual parlava Rovira no era l’última de la catedral.

Subscriu-te per seguir llegint