Aigua per aclarir les idees

Vinc escrivint articles sobre el problema de l’aigua des de l’any 2007. A Girona, la sostracció de l’aigua del riu Ter per alimentar la metròpoli de Barcelona és un tema present des que va començar, l’any 1967, amb el Nou Abastament d’Aigua a Barcelona. Aquella obra, dirigida per l’enginyer de camins, canals i ports Joan Maria Compte, va fer possible que, de forma continuada i ininterrompuda, s’enviessin 8 m³/s d’aigua del Pasteral fins a Barcelona. El canal de 58 km, excavat gairebé tot en túnel, té un diàmetre de 3,05 m. Va des del Pasteral, a 183 m sobre el mar, fins a Cardedeu a 158 m, on hi ha la planta potabilitzadora. Des d’aquí l’aigua s’envia per un altre túnel de 23,4 km i 3 m de diàmetre fins a l’estació distribuïdora de la Trinitat. En total el volum d’aigua que s’ha enviat des del Ter a Barcelona ha estat de 252 hm³/any fins al 2017, quan es va fer l’Acord de la Taula del Ter. Aquest acord diu que l’any 2028 l’aigua transvasada serà de 90 hm³/any. L’any 2021 l’aigua del Ter significava encara el 61% de l’aigua a la regió metropolitana.

El programa de l’ACA per 2022-2027, redactat dins el Pla de Gestió i Programa de Mesures del Districte de Conca Fluvial de Catalunya, preveu la reducció de la portada d’aigua del Ter, substituint-la per aigua regenerada i aigua dessalinitzada. Si l’aigua del Ter tenia un consum energètic negatiu, perquè aprofitava l’energia potencial del desnivell amb una generació de 0,1 a 0,2 kWh/m³, la dessalinització té un consum de 3,8 kWh/m³. Això comporta dos problemes, el consum d’energia i l’impacte de la salmorra resultant de la separació de la sal de l’aigua.

En el temps hi ha hagut més propostes alternatives, com la que va proposar el govern Pujol de portar l’aigua del Roine aprofitant que també s’havia de portar fins a Montpeller, o la de connexió de la conca de l’Ebre amb les conques interiors de Catalunya.

Totes les possibilitats, totes, han estat atacades per una part de la població que està contra tot, el col·lectiu que ara en diem Nimby. La portada del Roine no, la de l’Ebre tampoc, les dessalinitzadores consumeixen energia i impacten amb la salmorra, i fins i tot, abans de la sequera de 2008, havia sentit que calia enderrocar els pantans perquè eren franquistes i impedien el flux natural del riu. Des de fa molts anys surfegem sobre una quantitat majúscula de despropòsits fruit de col·lectius que no tenen sentit comú i campen amb el cap ple d’ocells i floretes. La societat catalana no ha sabut fer front a aquest repte com tampoc ho sap fer amb l’habitatge, l’energia, la salut i l’ensenyament. L’any 1996 el president Jordi Pujol no va ser prou valent per agafar la direcció del Roine, el Tripartit no va ser valent per fer un transvasament de les conques de l’Ebre i el govern actual està atrapat en el temps, sense tenir les dessaladores a punt per resoldre la crisi de sequera actual.

En tot aquest debat cal posar arguments per adoptar decisions. Prendre 252 hm³ té un cost potencial important per on passa el Ter a les comarques de Girona. L’aigua és un recurs, com ho pot ser la Sagrada Família, que aporta turistes. L’aigua serveix per produir en l’agricultura, en la indústria i per donar servei al turisme. En cada una d’aquestes activitats possibilita la generació de riquesa. Per exemple per produir pomes al Baix Ter, el valor afegit brut (VAB) és de 5,4 euros per cada m³ d’aigua que rega en gota a gota, en l’àmbit industrial aquest valor pot ser de 120 €/m³, i en l’àmbit turístic pot anar de 105 €/m3 fins a 211 €/m³ depenent de l’estalvi d’aigua que facin. A les comarques de Girona s’utilitzen 49 hm³ per aigua domèstica, 19 hm³ per aigua industrial, i uns 40 hm³ per agricultura dels que 11,2 hm³ són per fruiters i la resta per altres cultius, tot i que hi hauria un potencial per regar per aspersió de 340 hm³, que ara no es pot fer. Si posem números al potencial que deixa de produir l’aigua que s’envia a Barcelona, amb una sostracció històrica de 252 hm³, les comarques de Girona perden un potencial econòmic de 13.189 milions d’euros anuals (750.000 milions en els 57 anys!). Si aquest volum és de 135 hm³, que sembla que és l’actual, la riquesa potencial perduda és de 5.700 milions anuals.

Tot això sense rebre ni un euro de compensació durant els 57 anys que ha durat l’extracció. A l’Ebre, en aquest episodi d’aiguat del mes de març, durant 15 dies el cabal ha estat entre 800 i 1.000 m3/s. Si durant aquests 15 dies s’haguessin extret només 400 m³/s i s’haguessin bombejat a un pantà (Santa Anna, a 80 km), per connectar posteriorment amb les conques internes (amb Rialb, amb Sant Ponç, amb Baells i amb Sau), el volum emmagatzemat hagués estat de 500 hm³, resolent tots els problemes de la sequera en 15 dies. Però, clar, no toquis ni una gota de l’Ebre que li fas mal a l’impedir que baixin prou sediments. Els sediments estan retinguts als pantans i és qüestió de fer accions per fer-los baixar riu avall. Aquest argument no és suficient per impedir que Barcelona acabi matant el Ter i tota la geografia.

El problema és de sentit comú i de superar les ideologies progres que dominen l’espectre polític català. La contaminació d’arguments dels Comuns, de la CUP i d’ERC fan impossible que es comuniquin les conques hidrogràfiques, que es facin a temps les dessaladores, que s’implantin els parcs renovables (des de 2021 només 100 MW eòlics i 17,9 MW fotovoltaics), que es facin 13 milions d’habitatges públics cada any, que les escoles no es coguin per la calor a partir de maig i estiguin permanentment en barracons, que hi hagi els sanitaris i funcionaris de seguretat que necessita el país... en lloc de parlar de «totes i totis» i ser xupiguais anant pel món, per exemple a Hollywood a buscar l’òscar al millor govern. Si no hi ha recursos, no n’hi ha per ser guai i el que cal, per una vegada, és que la gent que entra al govern vegi que cal una reforma sideral de l’administració, que es podria inspirar en el llindar d’eficiència que ja té el teixit empresarial català. I per això mateix és necessari que els polítics hagin tingut prou experiència professional en el món privat. Només així sabran el que costa guanyar els diners i per què se n’ha de fer un ús molt exigent, prioritzant les urgències de la societat, canviant els pardals mentals pel sentit comú.

Subscriu-te per seguir llegint