Oda a Itàlia

Itàlia em reafirma tot allò que vull a la vida, és el que tinc en el meu imaginari utòpic de societat gairebé perfecta. Ho fa de la mateixa manera que Catalunya i que la resta d’Espanya. Intel·ligents serem si deixem d’agafar com a exemple els països nòrdics, o encara millor si deixem de banda aquesta tendència a imitar el modus vivendi dels Estats Units. Cada racó de la península Itàlica té la seva singularitat, la seva parla que es conta en milers de dialectes, en el caràcter canviant de les persones que viuen a pocs quilòmetres de distància, com passa a la península Ibèrica. Tot és un teatre, un teatre amb actors que ja els agradaria tenir a Hollywood.

A Nàpols el caos impera als carrers, viuen sota un sistema anàrquic on tothom fa el que li rota: els nens condueixen motos, els cambrers canten a les portes dels restaurants per cridar l’atenció dels turistes, els lladres roben a cara descoberta. Pujo al tren direcció a Roma i un dels treballadors em diu que si no somric no em deixarà pujar, que a Itàlia -però sobretot al sud- és obligatori ser feliç. I clar, jo somric. Arribo a la capital, sembla un altre país, un altra cultura. Gent elegant camina camuflada entre una marea de turistes. Davant del parlament o el senat, els polítics embogeixen quan veuen les càmeres de televisió i comencen el seu particular xou. Si a Espanya el parlament sembla l’aula d’una escola infantil, aquí sembla el pati d’un centre de toxicòmans.

A la nit, la Piazza Farnese podria ser la plaça d’un poble on es reuneixen els locals per emborratxar-se. Em dirigeixo allà, a un bar situat al costat de l’ambaixada francesa on un bon amic romà m’espera. Per la nostra taula passen diversos personatges: un senyor de 60 anys amant d’una model espanyola, un actor frustrat que m’explica que serà el protagonista d’una superproducció anglesa i una dona que diu ser familiar de la reialesa italiana. No sé qui exagera, qui diu la veritat o qui menteix, però és justament això el que fa que els italians siguin el que són. Probablement, ningú menteix, però tots exagerin la seva veritat.

Torno a casa, torno a la Ligúria. Una setmana a Roma és suficient per curar l’ànima. Els genovesos són els més catalans de tots els italians, ho sé perquè vaig néixer a pocs quilòmetres d’aquí, perquè el meu pare tot i néixer a Calàbria, és d’aquí, ho sé perquè jo soc un català genovès. El concepte de la pela és la pela s’inventa, probablement, en una barca que comerciava entre l’Empordà i Gènova fa molt de temps, molts anys abans que algú a Nova York digues «Buisiness is business». La vida en aquesta regió, tot i ser més discreta, continua sent un espectacle. El pizzer, quan li explico que han sortit les apple vision, em respon si aquestes es mengen i em pregunta com es cuinen. La Giovanna, de 90 anys, em dona una lliçó de vida mentre arrenca les fulles podrides de les faves plantades al seu hort: «Che il mondo faccia quel cazzo che vuole mentre a me non mi tolgano questo pezzo di terra per le mie fave e gli miei pomodori» Que el món faci el què collons vulgui mentre no em treguin aquest tros de terra per plantar les meves faves i els meus tomàquets.

I té raó, que la resta del món s’immoli amb horaris d’oficina, amb la seva particular recerca d’intel·ligències artificials, amb la seva obsessió pel futuri i la feina, que nosaltres, si volem ser els guanyadors vitals i morals del món que està per arribar, el més intel·ligent que podem fer és quedar-nos en el que som: en mediterranis que, amb una història de milers d’anys, han entès com es viu de veritat, en gent que s’emociona amb una obra d’art i fa petons en saludar-se, en persones que els importa més saber cultivar enciams o tomàquets que programar robots destinats a acompanyar-nos en les nostres tristes e inútils vides del futur.

En una societat, que com bé diu el meu amic Isaac Marcet en el seu darrer llibre, entengui que la revolució és tornar als nostres orígens.

Subscriu-te per seguir llegint