A l’entorn del suïcidi

M’ha fet reflexionar el reportatge sobre el suïcidi de la Laura Teixidor del Diari de Girona (15/02/24) amb uns titulars que em van commoure: «La detecció de conductes suïcides creix un 40% a les comarques gironines respecte el 2019», «Les morts per suïcidi superen les d’accidents de trànsit en un 75% a Girona».

Sembla que la Generalitat de Catalunya ha pres consciència de la gravetat i urgència del tema instrumentant una campanya a través de diferents mitjans de comunicació, amb el lema «Si coneixes algú a punt de caure en el pou del suïcidi, escolta’l i demana ajuda al 061». 

M’uneixo a la campanya oferint a l’amable lector, les meves reflexions respecte al suïcidi.

M’inspira el pensament i mètode del antropòleg i sociòleg francès Emile Durkheim (1858-1917), considerat un dels pares de les ciències socials modernes autor de «El suïcidi».

Rebutja la idea que el suïcidi sigui un acte estrictament individual. Que les causes de tipus biològic, psicològic, vinculades a determinades malalties físiques o mentals o bé a factors com l’herència biològica, el clima, el període de l’any, poden donar una explicació per cada persona analitzada individualment, però quan les estadístiques de suïcidis creixen, aquest es converteix en un problema també social.

Aleshores s’han d’analitzar les causes socials que generen suïcidis i com posar-hi remei.

Una societat utilitarista, individualista, i decadent que centra la seva existència en el poder i el diner i que les seves vivències són a l’entorn d’experiències de plaer, esdevé una societat que es desintegra i comporta a la desintegració individual fins al suïcidi. 

La seva recepta consisteix en potenciar la solidaritat orgànica i combatre l’absència d’objectius o regles.

Tot i que era jueu agnòstic, dona una importància cabdal al «fet religiós» per la seva capacitat d’integració i cohesió social:

«La influència benefactora de la religió no es deu a la naturalesa especial de les concepcions religioses. Si protegeix l’home contra el desig de destruir-se, no és perquè li prescriu, amb arguments sui generis, el respecte a la seva persona; és perquè constitueix una comunitat amb cert nombre de creences i pràctiques tradicionals comunes a tots els fidels».

Des de sempre les religions a través de la vida exemplar dels seus fundadors, del significat de les seves narracions mítiques, símbols i ritus, han potenciat la dimensió espiritual humana que s’expressa en els valors de la confiança, la fe, l’esperança, l’amor al pròxim i fomenten les quatre experiències bàsiques que totes les cultures del món de tots els temps, han assumit (o han d’assumir) per assolir una vida plena i feliç: 

Les quatre experiències vitals que enforteixin l’esperit són les cerques persistents de la veritat, la bellesa, la bondat i la unitat.

Avui, la neurobiologia ens demostra que en l’estructura bàsica (i misteriosa) del cervell hi ha un espai per a l’espiritualitat o sigui que els humans som «animals espirituals» i podem atendre a la «transcendència» com «animals religiosos».

Les religions tradicionals constitueixen un camp de les espiritualitats amb característiques pròpies i una importància molt destacable. Reconeixen un ésser superior. Un ésser superior que no és patrimoni de ningú i que en paraules de Mircea Eliade, (1907-1986) romanès especialitzat en mitologia i història de les religions: «la religió és la solució exemplar de tota crisi existencial».

Tant social com individual, em permeto dir jo.

Subscriu-te per seguir llegint