Ciutadans i ciutadanes: ja soc aquí

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha sorprès, inclús a dirigents d’ERC, convocant eleccions al Parlament de Catalunya pel dia 12 de maig i molts especulen la raó d’aquest avançament.

Es manegen diverses hipòtesis: 1. ERC malèvolament ha deixat fora en C. Puigdemont de la cursa electoral. 2. ERC patrimonialitza l’autoria en exclusiva de la llei d’amnistia. 3. Pot ser una proposta d’ERC, fruit d’un debat secret i que s’ha mantingut en silenci. 4. L’oportú desgavell del PSOE, enfangat en casos de corrupció i brutalment enfrontat al PP. 5. Una idea astral i recomanada insistentment per un vident.

El fet és que molts estan encuriosits perquè volen saber el per què ara i no el mes de febrer de l’any vinent. No va ser res improvisat, ni un cop de puny a la taula enfadat amb els Comuns que, com la CUP, no es deixen entendre gaire.

El 12 de maig l’església celebra la festivitat de Sant Pancraç, nascut l’any 289 a Figia Salutaris i que de ben jove es convertí al cristianisme i malgrat que l’emperador romà li exigí que abjurés de la fe cristiana, ell tossudament s’hi negà i fou decapitat com un màrtir heroic. M’hauria agradat més el 22 de maig, que és santa Rita, patrona de les causes impossibles, però devien veure que el 22 cau en dimecres.

Sant Pancraç és considerat un sant del glaç perquè és tradició que el 12 de maig el fred glaci la cua del gos. És costum venerar a Sant Pancraç perquè és, també, patró de la sort i és invocat per qui necessita diners, feina o un canvi de fortuna. Hi ha comerços i botigues que mostren una imatge del sant i al seu costat un ram de julivert perquè proporcioni sort. Hi ha una dita popular en aquest sentit: «Sant Pancraç ve amb un pa sota el braç».

Potser Pere Aragonès creu que el sant de la sort li serà propici i s’ompliran les urnes de vots a favor d’ERC, com el fred del glaç encatifa de blanc tots els colors de la natura i així ERC guanyarà les eleccions si no per golejada, sí amb punts suficients per negociar bé i governar (ell diu amb la CUP i JxCat) però si la capriciosa política ho demana, també pot coalitzar-se amb el PSC i els Comuns i tornar al tripartidisme.

Quan escric l’article no s’ha confirmat si C. Puigdemont vindrà i serà el candidat de JxCat a la presidència de la Generalitat. Un servidor corrent el risc d’equivocar-me estic convençut que si ell no té la seguretat que no serà detingut, no es presentarà.

De moment tot fa preveure que JxCat voldrà convertir les eleccions en un plebiscit sobre la independència, capitanejada per la figura messiànica de C. Puigdemont, que és la seva millor carta i la que més exaspera a la dreta espanyolista i a l’esquerra dretana del PSOE, quan es manifesta sincer i inequívoc i això passa sempre que no necessita els vots dels independentistes en les Corts de Madrid.

També JxCat sibil·linament transmetrà que Catalunya té un deute moral amb Puigdemont, que s’ha sacrificat per tots nosaltres suportant un dur exili, en realitat, ningú li deu res ni políticament ni moralment perquè sempre ha fet el que més li ha convingut, però així és la política.

Totes les enquestes des de fa temps apunten que el partit més votat serà el PSC, però també algunes deien que el PP no guanyaria a Galícia i menys per majoria absoluta, valga’m déu, això sí que no.

Aquesta vegada el resultat serà més mogut; es dona per ferm que el PSC, JxCat i ERC seran els més votats, però aquesta vegada hi haurà un quart, el PP; alguns insinuen que una política emergent, l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, podria entrar en el Parlament, uns la votaran per convicció i altres per reacció contra els partits convencionals.

En Carles Puigdemont i altres polítics porten set anys absents. Molts dirigents de JxCat volen que el futur del partit estigui estretament vinculat al retorn de C. Puigdemont i que es produeixi la gran recepció. Han acaronat una arribada triomfal i en les ciutats i poblacions, manifestacions multitudinàries. La comitiva, revestida de pompositat solemne, entraria a Barcelona per la Meridiana fins a arribar a la plaça de Sant Jaume, i sortiria al balcó i proclamaria «Ciutadans i ciutadanes, ja soc aquí» i el públic enfervorit cridaria «Sí, ja és aquí, sí, sí, sí, en Carles ja és aquí».

En el cas improbable que C. Puigdemont vingui i no sigui ben rebut no es produirà la gran remuntada electoral de JxCat, i no recuperarà ni els vots prestats a ERC ni els dels que estan farts de tots i de promeses trencades.

M’han vingut al cap les paraules de Joan Tardà d’ERC, que el 28 de gener del 2018 va pronunciar «si cal s’ha de sacrificar a Puigdemont perquè és més important salvar el govern de la Generalitat». El misteriosament desaparegut Gabriel Rufián, que pocs èxits ha portat a ERC, va acusar-lo de traïdor i que s’havia venut.

Salvador Espriu va profetitzar a La Pell de Brau: «A vegades és necessari i forçós, que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad». Ho destaco perquè ningú sap si pot haver-hi una solució èpica per part de C. Puigdemont.

S’ha de recordar que a les municipals de Barcelona el PP va regalar el vot al PSC per impedir que l’ajuntament estigués en poder dels independentistes.

Subscriu-te per seguir llegint