La cuinera de Mas d’Enric

Núria López (48 anys i mare d’una nena) exercia com a cap de cuina del centre penitenciari Mas d’Enric (Catllar, Tarragona), contractada pel Centre d’Iniciatives per la Reinserció (CIRE), empresa pública vinculada a la Conselleria de Justícia que s’encarrega d’organitzar els tallers en què participen els interns, entre els quals les cuines de les presons. Era la cuinera en cap i endemés d’altres professionals, disposava d’interns com a ajudants. La política penitenciaria té per objectiu potenciar la reinserció a la societat quan els presos han complert la pena establerta pels tribunals de justícia. Res a dir. Tanmateix, l’assassí, Iulian Odriste, condemnat a onze anys per assassinar una altra dona a ganivetades, en portava tres treballant a la cuina i va seguir-hi feinejant malgrat que pel desembre de l’any passat el pres mantingués una discussió violenta amb un altre intern i fos expedientat. Una falta greu que el va treure de la cuina, a la qual tornà poc després sense cap explicació, segons companys de la Núria. Un d’ells té declarat que «ens va sorprendre, perquè és un lloc al qual no es pot accedir amb una taca a l’expedient». El lloc era cobejat i el més ben pagat de tots en matèria d’activitats per a la reinserció laboral. Només que hi tenia ganivets de totes les mides i l’Odriste tenia l’antecedent ja esmentat. Com podia estar aquest individu en una cuina que, per òbvia necessitat, tenia ganivets i tallants? Què va passar? Quina és la clau? Quan escric aquestes ratlles ningú no ho ha explicat de manera suficient i creïble.

Estem en campanya electoral i a ERC no li fa cap bé el soroll que li han organitzat els funcionaris de presons. La resta de partits, competidors seus en la cursa electoral ja endegada, callen. Alguns d’ells, no pas el PP ni Vox, són còmplices quan no autors intel·lectuals del bonisme imperant en la nostra societat. Un bonisme que inclou els pares, en primer lloc, respecte dels seus fills i que practiquen aquells polítics que creuen que l’home (i la dona, clar) és bo quan neix i que és la societat la gran culpable de la corrupció posterior que pateix, com deia Jean-Jacques Rousseau en el seu Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes. Teoria que fins i tot els de JxCat han fet seva. No cal dir els de Podem. Doncs bé, cap mitjà ha recordat que la consellera del ram, Gemma Ubasart i González, també professora de la UdG, Grau de Ciències Polítiques i de l’Administració, fou la primera presidenta a Catalunya de la formació política creada per Pablo Iglesias, copropietari avui de la madrilenya taverna Garibaldi, «solo para rojos» li afegeix l’antic vicepresident del Govern d’Espanya. És aleshores, per la seva antiga militància en l’extrema esquerra, que guanya sentit el sempre horrorós «pobres presoners» entonat per molts responsables polítics, el quals els posen fins i tot piscines –vegi’s el centre penitenciari Puig de les Basses– pel seu gaudi mentre compleixen la pena imposada. A la Model de Barcelona, això era impensable.

El funcionaris de presons, que saben con les gasten els interns, han muntat en justa còlera. Demanen disposar de més autoritat, doncs els hi ha estat rebaixada, pel que diuen, quelcom que és preocupant i només falta que el director del centre penitenciari combregui amb la teoria abans exposada per posar més llenya al foc. És aleshores quan sorgeixen les idees de bomber, com en diem en la nostra parla, que en cap cas hauria de molestar a tan abnegats funcionaris i voluntaris. Idees com la de posar (i retornar) a un criminal a una cuina i posar al seu abast ganivets de tot tipus i mides com si de joguines per a la mainada fossin. Qui va prendre la decisió de posar l’assassí Odriste a la cuina de Mas d’Enric? Qui va prendre la decisió de retornar-lo al mateix lloc de treball després d’una baralla amb un altre pres que li va portar una penalització –no sabem encara quina– que consta en el seu expedient? Tot, valga’m Déu, tractant-se d’un assassí que a cel·la del mòdul 6, destinat als presos més perillosos, es trobava? N’estic segur que no va ser la consellera Ubasart, però, clar, ella és la responsable política del trist succés i hauria de passar comptes amb la societat: explicar-se, cosa que no ha fet de manera suficient per entenedora, substituint la informació per l’amenaça de enviar els mossos contra els funcionaris de presons que es manifestaven. Exactament, com Nicolás Maduro, el dictador de Venezuela, que tant admiren els podemites. Què diu de tot això en Francisco Romeo Beitia, director de Mas d’Enric? No ha dit res de res. I si li apliquem la dita del meu sogre –«es diu bacallà perquè va callar»–, ja tenim el primer irresponsable de l’afer. O estava fent nones el dia d’autos?

I què diu el president Pere Aragonès i Garcia? Tampoc res. Ni tant sols ha mostrant suport a la seva consellera. Sap que no li convé sortir en aquesta fotografia i sap, sobretot, que Ubasart no és del seus. Per això serveixen els tampons aplicats a un govern que figa feia i figa segueix fent. Com digueren funcionaris de la presó de Catllar, «la de la Núria havia estat una mort anunciada», afegint-hi que «aquest govern ens ha arrabassat la poca autoritat que teníem a les presons. Ens han venut, estem en perill i el pitjor és que ho saben i els és igual», cosa que es troba escrita en l’ADN d’ERC. Lamentablement.

Subscriu-te per seguir llegint