Sobirania econòmica

El lleu declivi que s’observa en la societat catalana, per la pèrdua de poder adquisitiu, per la lentitud en augmentar teixit econòmic, per les pèrdues al camp, per la davallada de serveis públics... condueix a pensar que cal fer un canvi de rumb en el camí que portem. És important tornar a recuperar valors perduts, com el de la responsabilitat, el treball, la solidaritat, voler fer les coses ben fetes, valors que haurien de ser conduïts per una il·lusió que ara ja no hi ha. Dir-li al ciutadà que no es preocupi, que el sector públic ja li resoldrà tot, és un error i una mentida monumental. Si una persona perd la feina, el que cal és lluitar per obtenir-ne una altra, no pas confiar que ja m’ho resoldrà el SOC. Si als joves no els formem en l’esforç, fent-los més resilients, si esperem que llegeixin o coneguin les taules de multiplicar quan els vingui de gust, difícilment els farem prou hàbils per resoldre les patacades que els donarà la vida. El bonisme s’ha instal·lat en la nostra vida al costat d’un populisme que s’etiqueta darrera una política que es vol dir d’esquerra.

Anant a la definició de la raó de la política, es troba que el propòsit ha de ser permetre als ciutadans ser feliços. Això no vol dir de cap manera que els ciutadans poden jaure i que un funcionari els farà vent amb un pai-pai. La política ha de crear les condicions per les que els ciutadans puguin desenvolupar el seu projecte vital i això vol dir ajudar-los en la seva formació, procurar-los una atenció ciutadana, construir un entorn de seguretat, permetre que tinguin un lloc per viure, garantir-los igualtat d’oportunitats i assistir-los quan les coses vagin malament.

En els darrers anys ens hem desviat d’aquests conceptes fonamentals, unes vegades per qüestions ideològiques i demagògiques amagant fer política en majúscules. El bonisme, el mateix que ara veiem en el conflicte de les presons, també el veiem en els resultats en les escoles, en la mala preparació de secundària, la poca formació professional i el baix nivell universitari. La demagògia la veiem en el problema de l’habitatge, creient que forçant un preu màxim de lloguer es resoldrà un problema que bàsicament és d’oferta i demanda: fixar un preu de lloguer el que porta és que hi hagi cada vegada menys pisos a l’abast i que el mercat tendeixi a pujar encara més els preus. Tot això cal revertir-ho, però el problema principal és que amb les finances actuals del país aquest canvi és impossible.

Catalunya ja no creix. El creixement del PIB per càpita real el 2023 va ser del 0,9%. El pressupost de la Generalitat havia de ser expansionista enmig d’una economia que ja no ho serà. De fet, la meva impressió és que als dos governs, el de Catalunya i el de Madrid, ja els va bé no tenir un nou pressupost expansionista perquè el de 2025 serà restrictiu i així la caiguda serà menor. Però tornem on érem: Quins serveis hi ha a Catalunya i quins hi haurien d’haver?

Catalunya, amb el nou pressupost no aprovat, tindria una dotació per a salut del 4,78% sobre el PIB, quan a Espanya és del 10,7% i a la resta de països desenvolupats de l’11%. On és la diferència a Catalunya? Segurament en l’assegurança de salut privada que paguem molts catalans. Anem al servei d’educació, on el pressupost per Catalunya havia de ser del 3,38% del PIB, quan a Espanya és del 4,6% i en altres països es troba entre 5,2 i 5,7%. Pel que fa a un aspecte clau pel desenvolupament del país és l’apartat de universitats, recerca i desenvolupament, amb un 1,13% sobre PIB, quan la xifra hauria de ser del 3%. Si parlem de formació professional, a la Garrotxa el número d’estudiants és del 19 per 1.000 habitants, mentre que a la resta de Catalunya és de 8,6, cosa que implica que un objectiu de la política hauria de ser doblar el número d’alumnes en formació professional. Vist per sobre, per assolir els nivells que ens toca pel PIB que tenim, caldria un augment del pressupost previst pel 2024 del 9,2% del PIB, sense preveure la nova política d’habitatge, ni la de l’aigua, ni la d’acció climàtica. Si es vol calcular per població enlloc de PIB, la xifra seria de 7,7%, uns 19.250 milions, als que hauríem d’afegir 2.000 milions anuals per habitatge nou, 2.000 milions més per rehabilitació d’habitatges, mobilitat elèctrica i energies renovables, i 1.000 milions més per resoldre problemes de sequera. En total les necessitats per posar Catalunya al dia són de 24.000 milions anuals més del pressupost actual. 

La ministra d’economia va tenir la barra de dir que el que cal és que la Generalitat gestioni millor els seus comptes. Si mirem en detall el pressupost, es poden fer moltes coses, com eliminar la conselleria de Totes i Totis, reformular la burocràcia general de la Generalitat, amb un cost avui de 3.400 milions, que a més frena la velocitat de l’economia, eliminar un munt de consorcis i altres accions de participació en comissions que no tenen cap resultat pràctic, i alguna cosa més. Però difícilment, fins i tot traient la serra del president argentí Javier Milei, podrem retallar del pressupost de la Generalitat 1.000 o 2.000 milions.

Per tant, cal deixar clar que, si volem ser sobirans treballant el nostre futur, si volem avançar, mantenir els serveis bàsics, ser resilients per aguantar els problemes futurs, cal resoldre de forma important el desequilibri fiscal. 

El govern de la Generalitat, just quan acaba la legislatura, ha posat sobre la taula la petició per retornar la part que no torna dels 26.400 milions del dèficit fiscal. L’error és dir-ho l’últim dia, quan ja marxes i gairebé saps que no tornaràs al govern. El relat sobre que ens estem empobrint perquè no retornen part dels 26.400 milions que es queden a Madrid ha de ser un relat constant, no només de l’últim dia. Perquè la gent ho entengui, l’efecte capitalitat de Madrid és de 28.000 milions que obtenen gràcies a vigilar que nosaltres treballem. D’aquests 28.000 milions, 5.300 els aportem els catalans.

Ara podem tenir una nova ocasió per refer la situació i posar el país novament en el camí del progrés i la modernitat, però això requereix establir un relat que arribi a tothom i un lideratge ferm que faci front a aquest repte: ens posem a treballar de valent, ens deixem de subterfugis, recuperem els valors fonamentals, però volem el que és nostre perquè és de justícia.

Subscriu-te per seguir llegint