Entrem en campanya

Els dos principals diaris de Catalunya ja han publicat les primeres enquestes. I ambdues coincideixen amb els resultats. Els candidats ja són a punt -llevat del cap de cartell del PP, que encara es desconeix oficialment el nom- per iniciar unes intenses setmanes abans d’arribar al 12 de maig.

Fa vuit dies vaig escriure en aquesta mateixa tribuna que Salvador Illa i Pere Aragonès estaven condemnats a entendre’s. Si els estudis demoscòpics que han facilitat El Periódico i La Vanguardia es confirmen en la nit electoral els líders del PSC i d’ERC s’ho hauran de plantejar de debò si pensen en clau de país.

Però resta tota una campanya i encara podem viure esdeveniments que facin variar el vot del 15-20% d’indecisos. La disjuntiva sembla clara a priori: Illa o el candidat guanyador de les dues llistes independentistes.

De moment la majoria de dards es dirigeixen cap a l’actual cap de l’oposició parlamentària. Ni Aragonès ni Turull s’han estat de dir que serà el delegat de la Moncloa o bé el nou governador civil. Una vegada més ens volen traslladar a temps passats i ja superats. No es mouen de les frases fetes de sempre que ja visqueren Pasqual Maragall o José Montilla.

Tot l’entorn de Junts està immers en una bombolla que no és altra que la lamentable història viscuda a Catalunya en aquests darrers deu anys. L’únic discurs és el de la tornada de Puigdemont -exactament la mateixa promesa que en les dues anteriors conteses electorals i que foren autèntiques mentides- i el de la fracassada unilateralitat que per cert causà tanta decepció entre l’electorat secessionista.

I per la seva banda, Aragonès també s’hi apunta. I s’equivoca perquè no és capaç de presentar-se ara per ara com un autèntic president, prefereix més l’etiqueta de candidat. Té l’experiència de tres anys de govern i sap perfectament quines són les necessitats del país i és en aquests aspectes pragmàtics on caldria centrar-se si pretén guanyar les eleccions. Però en la seva estada a la Generalitat ha desaprofitat una gran oportunitat. No ha sabut pilotar el govern com a president de tots els catalans, sinó que només ha treballat en favor del seu electorat. Difícilment sumarà vots procedents del PSC o de Junts. Hom té la impressió que es conformarà en aturar la davallada d’ERC que ja es manifestà en les municipals i les legislatives.

Els ciutadans agrairíem una campanya en positiu de la majoria de candidats. La sequera, l’energia, l’actual situació penitenciària, els dèficits educatius i sanitaris són prou importants com per entomar-los i deixar de banda els jocs d’artifici. Seria allò de tocar de peus a terra i que els tres favorits ens expliquessin com pensen treure Catalunya d’una situació de paràlisi. Només cal parlar amb els jubilats de l’Imserso quan, a la tornada dels viatges, expliquen que comunitats com Andalusia o el País Valencià ens passen ja la mà per la cara sobretot en infraestructures.

I en aquest sentit també caldrà ser exigent amb Salvador Illa. Manifesta que és l’únic capaç d’aconseguir un finançament efectiu. Haurà d’explicar-lo detalladament i no desviar-se d’allò que ha fet fins ara per moltes pressions que tingui dels independentistes i d’un PP en creixement. Qui encapçala les enquestes té molts números per a convertir-se en president i ha d’afrontar una campanya pensant només amb els interessos de Catalunya. Si es perd en les polèmiques estèrils que es debaten a Madrid no assolirà l’objectiu, per la qual cosa com menys ministres l’acompanyin, millor pels seus interessos.

L’oasi català ha de restar al marge de picabaralles, acusacions gratuïtes i agressivitat que són les que esgrimiran el PP i Vox. Si els debats es perden en aquests aspectes, només en sortiran beneficiats els radicals de la pancarta. La força tranquil·la d’Illa pot ocupar la centralitat que tants anys tingué com a gran protagonista CiU i concretament, Jordi Pujol. I en aquest sentit, no es pot permetre distraccions.