Els fesols i les mongetes

El fesol i la mongeta són el mateix, excepte per a la gent del meu poble i potser algun més; tothom creu que els dos mots són sinònims i designen la mateixa cosa, un llegum, com el pèsol, la llàntia, el cigró, la fava i el cacauet.

Segons els arqueòlegs, els homes del Neandertal, fa 5.300 anys a.C., en menjaven de llegums, igual que els antics habitants de l’Índia, el Pakistan i Mesopotàmia. És un dels primers vegetals que els humans van conrear i dels llegums, les mongetes són una de les plantes més cultivades del planeta.

Fins a alguns entusiastes de les llenties asseguren pels dibuixos a les parets dels monuments egipcis que va ser gràcies a elles que es van poder aixecar les piràmides.

Per a la meva família, com per tot el veïnatge un fesol és semànticament diferent d’una mongeta perquè es refereixen a dues realitats distintes.

Quan deia que la mongeta i el fesol són idèntics, són el mateix fruit, el mateix aliment, em responien que no, que si pels altres eren realitats separades, per ells no, no ho han sigut mai i no ho seran mai. Nosaltres sempre hem diferenciat entre el fesol sec i la mongeta verda i tendre. De mongeta en conreaven de dues classes, la bona i la perona, plana, eixamplada i que no té fils.

La mongeta verda la menjaven els rics i alguna casa particular en anys de bonança, en canvi de la seca tothom i algunes cases per no passar fam molt sovint. Era també la teca de tots els àpats dels boscaters i carboners que solien afegir una arengada, talls de botifarra negra o costelló salat o conservat en greix, excepcionalment una botifarra de carn.

Molts pobles de les valls del Montseny creuen que fesols del ganxet són millors que els de Santa Pau i els que es conreen al Vallès i al Maresme. En el poble era famós un home, en Pep de can fesols, perquè desafiava qui podia menjar-ne més. Un espectacle veure a la fonda d’en Miquel dos o tres homes que el desafiaven. Els perdedors no sols pagaven el menú sinó que estaven obligats a portar peces de caça i el dinar es convertia en una diversió.

Josep Pla explica en el Quadern Gris, que un company de Palafrugell qualificava els homes pel nombre de caragols que menjaven i deia "que s’havia de respectar molt els de dos-cents o més caragols". Ell havia arribat a cruspir-se’n tres-cents.

"Trumfes i fesols, què dimonis vols?", una dita que indica clarament que els dos elements mengívols obligats per la necessitat eren els fesols i les patates. He conegut pagesos que van deixar enrere la misèria i la fam bíblica que passaren en el període de la màxima carestia i mai més han tornat a menjar fesols. Quan he insistit perquè m’expliquessin la raó de l’aversió la resposta: "és l’aliment dels pitjors records de la vida. Altres comestibles no m’agraden, però no els hi tinc tanta tírria, com la carn de porc guardada en llard i quan ensumo la flaire em disgusta, però la trobo bona de gust. En canvi, dones que van viure la mateixa situació no en malparlen.

El fesol era el component essencial d’allò que s’anomena la cuina pobra i que ara forma part de la cuina rica. Quan era jove l’oncle Agustí em va convidar al restaurant Reno de Barcelona, que era llavors el millor de tots, i al costat meu dinaven en Kubala i en Samitier, vaig quedar parat perquè menjarem ànec amb fesols blancs. Era la primera vegada que observava com el fesol pagès era reivindicat i figurava a la taula de les grans cuines.

Actualment, els mots fesol, també trumfa, no s’usen per a un prejudici lingüístic i un altre de semàntic (paraules pageses de significat arcaic i negatiu). Estan associades a la pobresa i al ruralisme reculat, de tal forma que alguns cuiners, que venen de l’àmbit pagesívol, avergonyits pel seu naixement en paratge antiquat i rònec, no la pronuncien i sempre fan servir la paraula de moda "mongeta".

Era tanta la distància inconfusible entre fesols i mongetes que es contava que una nena petita del poble, que van ingressar d’urgències a l’hospital de Sant Pau de Barcelona, quan li van oferir per dinar un plat de mongetes va renunciar espantada. L’àvia ho va entendre a l’instant i va dir a la infermera que li portessin les mongetes, perquè per la neta la paraula era nova i, horroritzada, pensà que era un diminutiu de monges. La notícia va córrer per les botigues, bars, hostals, barberies i perruqueries, i es convertí en una plasenteria que s’explicava després dels sopars de carrer, malgrat que l’haguéssim escoltat molts cops tornàvem a petar-nos de riure.

Hi ha més de 40.000 varietats de mongetes. Els dos fesols que més ens agradaven eren el del ganxet per la seva finesa, un llegum protegit per la Unió Europea, i un que tothom anomena vermell, en altre veral, fesol roig.

Els fesols en el procés de digestió produeixen gasos, que s’alliberen com a flatulències, pets o llufes pudents. Tirar pets en segons quin lloc no era pas mal vist. L’estimat Jaume del cafè de Can Torres d’Arbúcies em digué que dos catedràtics a la terrassa del bar es desfiaven per qui dels dos feia el pet més sonor.

En un viatge a Egipte vaig parlar molt amb el guia. Un dia li comentà que un dels plats més bons són les faves. "Aquí, quan un, al matí ja va molt espitat, diem que ha menjat faves".

En període vernal res millor que un plat de seques amb botifarra i peus de porc a la brasa amb allioli.

Subscriu-te per seguir llegint