El sermó d’un egòlatra

Carles Puigdemont, en presència dels fidels congregats a la sala de plens de l’Ajuntament d’Elna, va anunciar que es presentava a les eleccions autonòmiques del 12 de maig.

En aquest poble francès, situat en el departament de Pirineus Orientals, a la regió d’Occitània, a uns quaranta quilòmetres de la Jonquera, el fugat de la justícia compareixia per exposar «les raons que em porten a prendre les decisions que he decidit prendre, amb l’esperança i poc dissimulada intenció que les compartiu i m’hi acompanyeu».

En una xerrameca introductòria recordava que «l’Estat espanyol va desencadenar una repressió general que buscava castigar el poble de Catalunya, tot sencer, per haver gosat votar per la llibertat». Amb el seu cinisme habitual, emprant arguments enganyosos, s’erigia en representant de Catalunya per predicar que «la repressió general» de l’Estat «perjudica la vida de tots els catalans», incloent aquells contraris a la independència, «perquè afecta al model de salut o les desinversions en infraestructures». Vaja, home! Una repressió imaginària és igual a una sequera real. Afecta i perjudica tothom?

En un altre bloc del discurs el mentider compulsiu va consagrar la reclamació «de bastir un projecte de lideratge clar, ambiciós i sense complexos, que parli de tu a tu amb l’Estat». I aquí estava ell, «ara que s’obre l’oportunitat de fer possible la restitució de la presidència», disposat a «no defugir aquesta responsabilitat» i a «renunciar a formar part de la llista a les eleccions al Parlament Europeu». Admetia «que la millor proposta per correspondre a les esperances de la gent (...) seria una candidatura unitària». Ho deia després de clavar, com els escorpins, un fibló a ERC i reivindicar la candidatura de Junts pel Sí a les eleccions del 2015, però va obviar que ni així es va aconseguir la majoria absoluta.

La dissertació de Puigdemont evocava més el passat que no pas el futur, per més que reconegués que els temps havien canviat. L’egòlatra demagog es postulava «per acabar la feina» i no tenia cap empatx en estampar el seu nom per a la candidatura: «Junts + Puigdemont per Catalunya».

Després d’enumerar els avenços assolits fins ara (amnistia i llengua catalana al Congrés) assenyalava que la negociació amb el govern espanyol inclouria un model de finançament i un referèndum d’autodeterminació. Res de nou en un manifest de frases altisonants. De fet, l’homilia va ser una bogeria per als qui no combreguen amb rodes de molí.

El sermó del messies acabava amb el compromís del retorn condicionat: «Si tinc la majoria per ser investit, deixaré l’exili definitivament per assistir al ple del Parlament i demanar la confiança de la cambra». No és coratge, és covardia. Com sempre!

Subscriu-te per seguir llegint