La culpa no és del canvi climàtic

Cada cop més sentim que la culpa de moltes coses és del canvi climàtic, com si aquest fos una causa i no una conseqüència. Però entre les tres principals causes que han provocat la falta d’aigua que estem vivint a Catalunya no hi situaria el canvi climàtic. La causa que el genera és l’acció humana i les decisions que prenem dia a dia, però sobretot les que prenen els governs de les nostres ciutats, pobles i la Generalitat. El canvi climàtic, és a dir, una menor pluviometria i sequeres més intenses, és una conseqüència evitable.

Però no perdem el fil, quines són les principals causes que ens han dut a la situació actual? En primer lloc, la planificació urbanística; i amb això em refereixo no només a l’ordenació territorial sinó també a l’ordenació demogràfica i econòmica. La majoria de les planificacions que tenim sobreestimen els recursos hídrics existents i, per tant, han habilitat uns creixements molt per sobre de la disponibilitat d’aigua real. Aquest parany ha posat en perill el nostre sistema econòmic, ja que aquests creixements no només no tenien el subministrament d’aigua assegurat sinó que en moments d’escassetat hídrica esdevenen un agreujant. Quan un ven més bitllets d’avió que les places disponibles és evident que al final algú queda fora de l’avió, i en aquest cas qui està patint una mala planificació urbanística i territorial ha estat l’agricultura en primer lloc, i la ciutadania després.

El Hard Rock del Camp de Tarragona segurament és un dels exemples d’aquesta inèrcia que arrosseguen els planejaments. Però de casinos de l’aigua en tenim en major o menor escala tots els territoris. A casa nostra tenim el conveni amb el Consorci d’Aigües Costa Brava. Així no s’entén que mentre el Ter, la Muga i el Fluvià hagin perdut la meitat del seu cabal històric s’hagi gairebé doblat la concessió d’aigua del Ter al Consorci d’Aigües Costa Brava i es permetin, en plena sequera, extraccions massives de l’aqüífer Fluvià-Muga per la campanya turística, una concessió que ha portat davant els jutjats Aigua és Vida ja que supera la captació màxima permesa del riu Ter. Un altre casino de l’aigua el trobem amb l’hotel que es vol construir a la cala verge d’Aigua Gelida, denunciat per SOS Costa Brava. Cal revisar tots els planejaments actuals vigents i compassar les noves concessions d’aigua a un augment real de la disponibilitat del recurs.

El segon element rellevant en aquesta sequera és l’eficiència i l’eficàcia. Un podria pensar que en un clima mediterrani com el nostre, a un país que pateix recurrentment sequeres trobarem una gestió eficient del recurs. La realitat, però, és ben diferent. La modernització dels regadius està a mig fer, l’ús eficient de l’aigua a les ciutats amb sistemes d’aigües grises o sols drenants per poder captar l’aigua de pluja brilla per la seva absència. I potser el més flagrant són els rendiments de les xarxes d’abastament urbanes. L’abastament de Girona, Salt i Sarrià de Ter, per exemple, havia d’assolir un rendiment del 90% el 2020. Quatre anys més tard i en plena sequera no només no ha millorat sinó que ha empitjorat i se situa al 77%, amb un 23% de pèrdues. El sistema tarifari actual és pervers, ja que incentiva les pèrdues: tota aquella aigua que es perd no només es pot facturar a una ciutadania que no l’ha consumit sinó que a més se li pot imputar un marge de benefici. No és d’estranyar que ciutats com El Prat de Llobregat o Manresa, amb gestió pública de l’aigua, sí que hagin assolit rendiments del 90%. Una millora de 13 punts és molt rellevant. Si els embassaments pugessin 13 punts l’aigua emmagatzemada estaríem en la situació d’ara fa quinze mesos, en alerta, no emergència. Cal posar al dia les nostres xarxes d’abastament i clavegueram d’aigua i acabar amb la perversió de la gestió privada de l’aigua que es lucra a costa de no invertir ni mantenir la xarxa i tenir grans pèrdues d’aigua.

En tercer lloc i potser la causa més important que explica la situació en què ens trobem és l’acció, o més ben dit, la inacció del govern davant la sequera. El maig de 2021 Aragonès era investit president. En el seu discurs no trobareu ni una sola menció a la sequera. Aquell mateix any es declara l’estat de sequera severa a 356 municipis i pràcticament a tota la província de Girona, territori on més està afectant la sequera. Avui dia, 12 municipis gironins ja es troben en Emergència II i desenes de municipis ja utilitzen camions cisterna per garantir l’abastament d’aigua potable.

Dels tres sectors que havien de reduir consums (agricultura, indústria i domèstic) només l’agricultura ha realitzat una reducció real. La Generalitat no ha comunicat cap reducció palpable del consum d’aigua de la indústria i la dada més preocupant i que posa en relleu el fracàs absolut de la política hídrica la tenim a les ciutats. Fa un any que el Govern publica els consums d’aigua dels més de 450 municipis afectats per la sequera. En el darrer any no només no s’ha reduït el consum d’aigua dels mateixos sinó que ha augmentat. A dia d’avui, més del 40% dels municipis incompleixen els llindars de sequera, més que ara fa un any.

Un podria pensar que davant d’aquest fracàs la Generalitat s’ha afanyat a posar en marxa noves instal·lacions per augmentar el recurs disponible. De nou les dades són concloents. No hi ha hagut cap nou projecte rellevant en la legislatura del president Aragonès. Els 56 hm3 d’aigua regenerada de l’àrea metropolitana de Barcelona es van posar en marxa el 2019. Fa poques setmanes s’anunciaven noves dessaladores i instal·lacions d’aigua regenerada que estaran llestes per aquí 3 o 4 anys. Una evidència més que aquesta sequera era evitable si el 2021, quan ja estàvem en alerta, aquestes inversions s’haguessin posat en marxa. La previsible arribada del vaixell de València aquest estiu serà el clar exemple d’una política hídrica erràtica, davant unes noves infraestructures que aportaran uns 200 hm3 d’aigua l’any, els vaixells només en duran 15 hm3, amb un cost que podria rondar els 30 milions d’euros al mes.

És per això que la convocatòria del 6 d’abril a Girona sota el lema «Defensem els rius i el territori: l’aigua per a la vida, no per al negoci» pren especial importància. Davant d’una sequera no hi ha res pitjor que una mala gestió. És per això que cal un nou Govern que no s’amagui darrere el canvi climàtic i els vaixells. Que prengui la sequera com una política econòmica, social i ambiental de primer ordre, que asseguri la garantia de l’aigua pel present i pel futur, per les famílies però també per l’agricultura i l’activitat econòmica.

Subscriu-te per seguir llegint