Fer bugada

Fer la bugada. Rentar la roba i després d’escatada, picada i rentada amb sabó, sense prémer-la, posar-la al cubell (bugader o lleixiver). Un cop estovada, quan es podia s’abocava en aigua calenta i, prèvia repassada, s’esbandia i es posava a eixugar. Antigament, la bugada era reservada a les dones que feien la de casa seva tot i que en alguns casos també la dels altres cobrant a tant la peça per fer-se així un petit jornal. Amb la Revolució Industrial es va transformar completament el sistema de rentat i el desenvolupament de la màquina domèstica va portar, diuen, un cert alliberament de la dona en aquestes tasques feixugues de la llar.

Fins ben entrada la meitat del segle passat, l’indret conegut com l’Areny del riu Onyar de Girona era un lloc habitual on moltes dones hi anaven a fer la bugada. Hi ha fotografies magnífiques d’aquella època que en donen testimoni d’aquest fet. Era, aquest espai urbà, una mena de «safareig natural» ja que disposaven d’una corrent continua d’aigua que en aquell temps hom suposa era més neta que l’actual, pobreta. Però n’hi havia d’altres. Segurament el més conegut era el rentador de Santa Eugènia de Ter que utilitzava un dels canals de la sèquia Monar. D’una arquitectura popular d’inicis del segle XX, l’any 2007 es va restaurar i se li va retornar el seu aspecte original de la dècada dels anys 20 que fou quan es va construir perquè les dones hi anessin a rentar la roba. En paraules del regidor Ponç Feliu, amb la rehabilitació del safareig no només s’evitava el seu deteriorament, sinó que es revaloritzava un espai que molts anys enrere havia estat un punt de trobada social. A banda d’aquest rentador, sembla que també n’hi havia un a la vall de Sant Daniel, ben a prop de la font del Bisbe. Allí, a tocar del camí que fa un anys es va habilitar pels vianants, hi ha una construcció que probablement també fos un safareig urbà destinat als habitants del poble. Probablement s’alimentava d’una deu del riu Galligants, però malauradament no només no s’ha restaurat sinó que no hi ha cap placa ni inscripció que puguin donar pistes fiables de quina havia estat la seva funció.

A banda del seu estat de conservació, de safareigs n’hi ha a molts municipis de les comarques gironines. A Vilaür per exemple, però també a Palafrugell construït a finals del segle XIX alimentat per una deu subterrània però que degut al seu mal estat es va substituir pel que hi ha actualment. També l’any 1863 es va construir el safareig de Castelló d’Empúries utilitzant elements de l’antic convent de Sant Francesc, una obra en forma d’atri porticat amb el rentador al centre. A Torroella de Montgri el safareig que agafava aigua d’un canal secundari de la sèquia de les Deveses fou construït l’any 1929 i va estar en funcionament fins ben entrada la dècada dels 60. Amb tot, però, potser el més interessant sigui el de Caldes de Malavella no només perquè és d’aigua calenta sinó perquè encara avui les dones (i algun home) utilitzen el seu servei. Els temps, però, han canviat i han vingut a millorar les condicions del rentat de la roba. La Fundació Ramon Noguera, per exemple, dins el seu ventall d’iniciatives per l’emprenedoria i la inclusió ha incorporat els serveis de bugaderia integral de la més alta qualitat tant per a empreses com per a particulars. Amb un equip de quatre treballadors amb discapacitat, els serveis inclouen el rentat, higienització, assecat i planxat de roba i uniformes professionals, així com roba d’hoteleria i de la llar. La modernització, en aquest cas, no només afavoreix la comoditat d’una tasca feixuga que abans es feia a mà, sinó que possibilita fer-ho amb una reducció en el consum de l’aigua i l’eliminació total d’emissions contaminants, contribuint així al desenvolupament d’un procés econòmicament fiable i ecològic.

Mentre fem inventari i recuperem velles instal·lacions de fer bugada comunitària, servem com un tresor històric les imatges de les nostres avantpassades rentant la roba tot aprofitant l’aigua de l’Onyar.

Subscriu-te per seguir llegint