A TV3, que no li falti de res

Ana Carbajosa, una periodista que ha sigut corresponsal a nombrosos països estrangers i que ara resideix a Londres, declarava fa unes setmanes a eldiario.es que «llevar-se al Regne Unit i engegar la ràdio al matí és un exercici de resiliència, perquè cada dia hi ha un rècord negatiu. Quan no són els rius contaminats, són les escoles que estan a punt de caure o els nous rècords en llistes d’espera de la sanitat pública. El Brexit segueix el seu camí i anem veient els estralls cada cop més».

Quina sort que tenen els britànics de viure en un país on els mitjans de comunicació encara compleixen la seva funció! A Catalunya, tenim problemes similars, o més, però en els principals mitjans de comunicació només hi trobaran aquells temes que interessen al poder polític per fer bullir l’olla. S’ha accentuat amb el procés, el nostre Catexit casolà, però ve de fa temps. Jordi Amat explica en el llibre El fill del xòfer que, quan va esclatar el cas Banca Catalana, i d’això ens hem de remuntar a principis dels anys vuitanta del segle passat, «a Barcelona la reacció dels mitjans d’informació, dels prestigiosos i dels crítics, és un silenci eixordador. Ningú estira el fil d’aquella crisi financera».

El Govern català ha aprovat recentment destinar 1.347 milions d’euros a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, o sigui bàsicament a TV3, fins a l’any 2027. Que un govern inverteixi aquesta desorbitada quantitat de milions en propaganda i adoctrinament a través dels mitjans de comunicació públics seria motiu d’escàndol en qualsevol país amb una mínima base democràtica, a Catalunya silenci absolut. La majoria dels principals mitjans d’aquest país ni se’n van fer ressò. Deuen trobar molt normal aquest malbaratament de diners mentre l’hospital Vall d’Hebron acaba d’anunciar una retallada de més de 200 professionals eventuals per aquest 2024 i estudia reduir encara més l’activitat quirúrgica programada a l’estiu per quadrar despeses.

A TV3 no li han faltat mai els diners. Entre 2007 i 2009, ja va rebre una injecció de 1.878 milions d’euros, assumint un deute de 1.046 milions que tenia l’ens. I, segons constava en la Llei de Pressupostos pel 2024, que havia elaborat el govern d’ERC, la Corporació Catalana de Mitjans és la segona entitat del sector públic que havia de rebre més transferències corrents (321,8 milions d’euros, 56 més que l’any passat), només superada, lògicament, per l’Institut Català de la Salut. Altres sectors bàsics, com l’Agència d’Habitatge (260,1 milions) o Ferrocarrils (128,6 milions) reben menys transferències. Passen els anys, canvien els governs, però TV3 és intocable. Fins i tot partits com PSC i Comuns, que haurien d’alçar la veu davant aquesta dilapidació de diners públics, es converteixen en còmplices amb el seu silenci i, moltes vegades, amb el seu vot favorable.

El Govern ho ha justificat amb tot el cinisme del món: «El dret a la informació veraç i independent per a tot el conjunt de la ciutadania és una de les nostres prioritats», va dir la portaveu Patrícia Plaja, amb aquella supèrbia que exhibeix en cada roda de premsa. «Informació veraç i independent» a TV3 és un oxímoron. El mateix Sindicat de Periodistes de Catalunya ha acusat de «servilisme cap al poder» i «tuf oficialista» el Telenotícies i ha denunciat recentment la «desfilada contínua de consellers» i que «fa caure la cara de vergonya com es preparen operatius i reportatges especials en funció de les preocupacions del Govern». No és cap novetat, passa des de fa dècades, però és rellevant que ho denunciï un sindicat de l’ens.

Des de la crisi de 2008, que va suposar una dràstica disminució dels ingressos publicitaris, i coincidint també amb la universalització d’Internet dels anys anteriors, tots els mitjans de comunicació es van veure obligats a ajustar les seves plantilles i els salaris, menys TV3, que continua amb una plantilla desorbitada (2.334 empleats) i uns salaris fora de mercat. Ho va dir l’exdirector de TV3 Vicent Sanchis fa dos anys: «L’actual model de TV3 és insostenible» econòmicament. I va afegir que el model de plantilla instaurat a TV3 l’any 1983 «és un model antic». En lloc de la necessària reestructuració de l’ens, diners a cabassos a un pou sense fons. Durant la campanya electoral, ni se’n parlarà. Catalunya fa temps que no té remei.

Subscriu-te per seguir llegint