D'associacions, ONGs, organitzacions solidàries

Tres cares conegudes somrient des de les fotografies penjades a la web municipal, il·lustren la notícia de la taula informativa sobre prevenció de neoplàsia de colon que l’Associació Contra el Càncer de Blanes va muntar amb motiu del dia Mundial d’aquesta malaltia. Es tracta de tres voluntàries. Tres peons: la base més solidària, generosa i anònima d’una piràmide que te la punxa molt lluny i molt amunt, a Madrid. Allà hi ha els peixos grossos de l’associació; la cúpula de l’entitat que els anys de la meva joventut es va fer popular a través de la «festa de la bandereta». Una fita anyal en la qual, als carrers molts pobles i ciutats de l’estat, s’instal·laven unes taules presidides per les senyores de les «autoritats» (?). T’hi podies acostar i fer un donatiu dins unes guardioles metàl·liques. Un cop fet, et posaven una bandereta a la solapa, fent palesa la teva col·laboració.

En aquells temps el càncer era, en un tant per cent molt elevat, sinònim de malaltia irreversible. Cinquanta anys després tot ha canviat molt: el pronòstic i el percentatge de curacions- remissions i també les dinàmiques de les associacions que tenen per objectiu donar suport als qui pateixen la malaltia.

Em va sorprendre, no fa massa temps, descobrir a la Fira d’Entitats en la que cada any es pot visualitzar el teixit social-cultural blanenc, que havia sorgit una nova associació: Oncolliga. En aquell moment no vaig entendre que en un tema tan sensible i unívoc en els objectius (suport als malalts i a la investigació) no remés tothom en el mateix vaixell. Vaig pensar, fins i tot, donat que Oncolliga és una entitat genuïnament catalana, que no hi hagués al darrere connotacions polítiques o identitàries. 

Avui, que per escriure aquestes línies he intentat bussejar en les webs, memòries, pressupostos... de les dues entitats, m’ha semblat entendre, un xic, d’on podien sorgir les divergències.

L’«Asociación Española Contra el Cáncer» és ara mateix una entitat d’una envergadura enorme. Amb seus i oficines a cada província, amb nombrosos administratius i professionals assalariats (al voltant de 1.000) i uns ingressos de 94.000.000 euros. 

D’aquests, 37.000.000 van anar a sous i despeses de gestió, més del 40%. Ho he pogut deduir de la memòria econòmica (que segueix a l’informe d’una auditoria) del 2021. O sigui, només el 60% dels recursos que es recapten reverteixen en els objectius. A la seva web, Oncolliga aclareix de manera sincrètica, que el 71% dels recursos obtinguts s’aboquen als objectius (serveis assistencials, programes educatius de salut, projectes d’investigació, millores en hospitals ...) i que l’altre 29% va a despeses d’estructura i administratives. Només aquestes dades ja m’han fet empatitzar millor amb l’associació catalana. També podria ser, però, que no hagi interpretat prou bé el llarguíssim i complex document econòmic de l’AECC del 2021. Els qui sí m’inspiren el mateix grau d’admiració són els voluntaris de base, tant d’una organització com de l’altra!

Volia parlar, també, en aquest article d’associacions sorgides com a contrapès a d’altres més grans, més assentades, més conegudes, més històriques... a vegades, també, més controvertides. Com de la petita ONG blanenca «El bon samarità» versus «Càritas Diocesana» en les seves versions provincials i locals... Ho faré una altra estona.