La feina

Quan enllaces una temporada que tens la sort de no haver-hi de pensar, mig oblides com de fràgil arriba a ser la vida laboral de les persones. Quan aconsegueixes tenir una estabilitat t’ho mires de lluny, com si la possibilitat d’estar a l’atur fos un monstre latent i a la vegada engabiat, però no pares de trobar-te amics, coneguts i saludats que t’expliquen històries entre pertorbadores i delirants sobre com s’han quedat sense feina. En aquests moments, durant aquest relats, evoques amb nitidesa una fragilitat que en el fons mai abandona els nostres trànsits vitals. Pengem d’un fil, i a més no el movem precisament nosaltres. No fa gaire, una persona de la que mai posaria en dubte la seva solvència professional m’explicava un cas, el seu, en què una empresa dirigida per un nou ric va prescindir dels seus serveis de forma improcedent apel·lant a connexions emocionals que res tenien a veure amb la seva productivitat. Resulta que el capatàs en qüestió (i dic capatàs perquè així és com actuen determinats gestors d’equips) se’l va carregar malgrat que la seva eficiència mai es va posar en dubte, i a sobre va intentar negar-li la indemnització resultant de la seva il·legítima decisió. El més gros de tot plegat és que socialment s’ha creat aquest clima segons el qual has d’estar agraït per tenir feina (és a dir, per sovint invertir més de la meitat del teu temps i de bona part de les teves energies en una tasca que ni tan sols et permet viure dignament) i a la vegada estem en mans de perfectes inútils amb el poder de decidir alegrement i amb una frivolitat estremidora sobre el teu futur a curt i mig termini. Per no parlar dels càrrecs de consciència que provoca que et facin fora d’un lloc: si a més és injust, et fa dubtar de tot i tothom, i molt en particular de tu mateix. En aquests casos es fa inevitable pensar en allò de «qui vigila, els vigilants?» amb què es promovia el còmic Watchmen. Qui supervisa, els supervisors? Qui ens garanteix que aquests individus que no tenen ni idea de com liderar una empresa no acabaran especulant amb el nostre temps, les nostres expectatives i, en definitiva, les nostres vides? La immensa majoria de gent només vol treballar i viure tranquil·la, sense ingerències d’imbècils rematats ni abusos de poder. Hi ha bons llocs de treball i bons caps, és així. Però el problema és que vivim envoltats d’éssers erràtics, fatxendes i tirànics que manquen de l’element essencial de tota interacció humana: l’empatia.

Subscriu-te per seguir llegint