Óscar Martínez

Ja era hora que algun mitjà de comunicació o algun articulista o alguna productora televisiva o de pel·lícules posés l’accent en l’estrafolari vocabulari que s’usa des de fa anys i que sembla no tenir final. Llenguatge i formes, clar, l’ortodòxia imposada per autèntics imbècils respecte de la nostra parla, la catalana i l’espanyola, tant li fot, i a les convencions socials. S’estan inventant substantius i adjectius a més velocitat que ho fan els anglosaxons respecte de les paraules. És més: tot el continent europeu, començant per aquest ens supraestatal anomenat Unió Europea, està important contenidors enormes de termes britànics que, tal com van les coses, ves a saber si amb temps i amb més d’una canya, l’anglès es torna en la llengua comuna tot i que ells varen fugir com conills mal educats del projecte comú que ens vàrem donar i al qual alguns estats-nació aspiren a ser membres de ple dret. I ajuden els nord-americans, que ho poden tot, i així una neocomunista com Jèssica Albiach, contrària a tot allò que faci olor a imperi americà i propera a Moscou, no ha tingut cap empatx per calçar unes Converse Chuck Taylor All Star de setanta cinc euros de res, naturalment de color vermell, faltaria més, durant tota la campanya electoral, que són les que es troben a l’abast de totes les butxaques, singularment les més empobrides, que són a les que dirigeix el seu discurs. Ai, la hipocresia!, a la qual es referia amb encert total l’amic i company Jordi Xargayó tant sols fa uns pocs dies.

Doncs bé, Movistar Plus + ens ha ofert una sèrie que deixa en evidència l’esnobisme que impera al món de l’art a través d’una mirada sarcàstica que fa les delícies de l’espectador que, com un servidor, està tip que alguns molts comissaris d’exposicions li expliquin collonades de saló. Vegi’s, en aquest sentir, la crònica de Marisa de Dios, publicada en aquest Diari el 13 d’abril. Davant un no-res, ni tant sols l’esquelet d’una mala idea, s’inventen un discurs que tampoc no diu res, però que globalment els serveix per presentar-se com a figurín d’una comèdia de teatre de poble. Et sotmeten a l’ortodòxia, es diu així, la dictada pel tonto cursi de torn. No només els nomenats comissaris, sinó que la cosa, a base de repetir-se i de que ningú els assenyali com espavilats ben pagats, es replica quan llegeixes una crítica de cinema o d’exposició. Tot sigui per allò que venim anomenat «políticament correcte» que, en el meu personal llenguatge, no és altre cosa que una bajanada d’intel·lectual sense gaire formació i òbviament sense gaire feina. En el llenguatge a l’ús de l’Albert Soler, uns «vivales».

Per cert, segons que ha estat publicat, en Soler és un desconegut dels llibreters de la immortal Girona, que impregnats de tanta saviesa el varen vetar per Sant Jordi, una decisió pròpia de la il·lustríssima confraria del Tardofranquisme provincià, que, mira per on, no la presideix Jaime Serrano, el meu amic, col·lega i guixolenc com jo, que a molts dels meus mítings va assistir...per obligació conjugal, sinó algú altre que també ha viscut del cuento com ha fet i segueix fent la progressia local de casa bona que avui encapçala l’alcalde Salellas, en la comèdia del qual hi participen, encara, subratllo l’encara, dos artistes, Gemma Geis i Joaquim Ayats, que de porta encensaris fan.

La sèrie a la que faig referència es titula Bellas Artes i s’integra (o s’inspira) en dues altres d’origen argentí, signades per Gastón Duprat i Mariano Cohn, El encargado i Nada, exhibidores d’un humor corrosiu, cínic si es vol, vers tot allò que configura la nova política i la nova societat. L’Andrés Duprat, el seu autor, ha extret tot el carbó amb quèpremia les extravagàncies que es donen en nombrosos museus d’art contemporani i futurista. El protagonista és el també argentí, afincat a Espanya, Óscar Martínez, que fa d’Antonio Dumas. Un gran actor que participa en una altre sèrie televisiva, Galgos, a qui se li ha encarregat que faci de fuetejador d’endollats, vividors, artistes creguts, egos imperdonables, reivindicacions sindicals, ministres de Cultura, historiadors recreatius de la veritat, manifestants sense cervell, pressions polítiques i un llarg etcètera que ens és quotidià. Tot fet des d’un sarcasme esplèndid que comença amb una surrealista tria de director d’un suposat Museu Iberoamericà d’Art Contemporani amb seu a Madrid que resulta ser el deliciós primer plat dels nombrosos que ens són servits al llarg de la col·lecció de situacions esperpèntiques que configuren la cinta. Tota una denúncia de les elits culturals, per una banda, del fer d’alguns polítics en exercici, per altre, i del conjunt de la societat, pel que fa a la resta, que, com sempre al llarg de la Història, fa el paper de mut i a la gàbia, que és el seu per naturalesa humana.

Bellas artes no es situa fora de la realitat; és la realitat pura. Cap paper ni cap situació d’aquesta sèrie televisiva ha estat exagerada. Pel contrari, sota els llums, amb les imatges captades per les càmeres i un guió fenomenal, tot a un bon ritme escènic, l’Andrés Duprat, de la ma d’Òscar Martínez fent d’Antonio Dumas, un prestigiós historiador d’art, culte i sofisticat, ens ofereix un retrat gegant alhora que divertit de la decadència en què ens trobem immersos.

Ja era hora que algú ens posés el mirall davant nostre atès que això de la correcció política i social no és altre cosa que un submissió als dictats dels impresentables.

Subscriu-te per seguir llegint