L’orgull de la ciutat de l’elit

El Girona FC ha estat a punt de cometre un dels pitjors errors empresarials en el moment esportiu més dolç. El club i l’equip han fet història i encara són a temps de fer-la més grossa si són capaços d’esgarrapar el segon lloc de la lliga que donaria el bitllet per la Supercopa. Hauria estat una llàstima haver jugat a Barcelona els partits de casa de la màxima competició europea. El debat davant d’aquesta possibilitat ha estat obert les darreres setmanes i durant un temps ha fet la impressió que els accionistes pretenien traslladar-se lluny de Girona. Finalment, divendres es va confirmar que es jugarà a Montilivi amb una inversió d’entre 600.000 i un milió d’euros per complir amb les exigències de la UEFA. La proposta del Girona va ser acceptada per l’organisme europeu i ara cal posar fil a l’agulla l’endemà del darrer partit de la temporada a l’estadi per adequar-lo.

El principal dubte que es plantejava el club era precisament aquest: ¿cal fer una inversió a Montilivi, si presumiblement només serà un pedaç que no solucionarà els problemes reals de l’equipament? I és evident que econòmicament l’ingrés que representava anar a Barcelona era molt més elevat que quedant-se a Girona. Però, hauria valgut la pena? El club ha aconseguit en relativament poc temps que l’«orgull gironí» no sigui només un lema estampat a les samarretes, sinó que bona part de l’afició se l’ha fet seu i el sent de veritat. Haver anat a Barcelona a jugar una competició que fa dos, tres, deu o vint anys era només una quimera que vèiem impossible, hauria provocat un trencament molt probablement difícil de recompondre entre equip i afició. L’enquesta publicada a l’edició digital de Diari de Girona ho deia tot: amb una participació de més de 3.800 lectors, un 81% es decantava per Montilivi i només un 19% per Barcelona.

La capacitat de l’estadi serà inferior, possiblement no tots els que vulguin veure la Champions o podran fer, els ingressos seran menys, però el Girona continuarà jugant a casa. Una casa incòmoda, que està lluny de ser agradable, sobretot pel que fa a l’accés i als serveis, i ho farà perquè els seguidors, també jugadors i equip tècnic, volen que sigui així. Ara bé, el club ha de decidir amb rapidesa si vol reformar Montilivi o opta per construir un nou estadi, quina de les dues possibilitats és més còmoda per a tothom i quins costos econòmics i esportius hi haurà. Aquesta decisió determinarà com serà el Girona del futur; si continuarà en la línia iniciada els últims anys, consolidant-se en la part alta de Primera, o rebaixarà les expectatives amb l’objectiu de lluitar cada temporada per no baixar a Segona. Veurem.

La fusió. Quan Marc Gasol va portar el Bàsquet Girona a l’ACB, molts pensàvem que el principal perjudicat seria l’Uni Girona. No va ser així. L’assistència als partits va continuar essent bona i, malgrat que l’equip femení ha hagut de fer front a un munt de contratemps, la majoria d’ells imprevisibles i incontrolables, ha mantingut el cap ben alt. Potser els resultats no han estat els que ens tenien acostumats, però nedant a contracorrent han fet bona feina i l’afició ha estat al seu costat. Els darrers dies s’ha conegut que els dos clubs treballen per fusionar-se, una operació lògica que permetrà mantenir bàsquet d’alta qualitat masculí i femení a Girona i que, aprofitant les sinergies, fins i tot es podran assolir millors resultats.

Ningú hauria pensat fa uns quants anys, quan l’Uni encara no havia arribat a la Lliga Femenina, el Girona es passejava per camps de tercera i el Bàsquet Girona ni existia, que algun dia arribarien a dalt de tot. El mèrit és innegable i l’afició ha respost i ho continuarà fent amb l’orgull de la ciutat de l’elit.

Subscriu-te per seguir llegint