Europa davant l’extrema dreta

A L’ordre del dia, un magnífic llibre d’Éric Vuillard, s’explica una versió novel·lada de la reunió de febrer del 1933 en el Reichstag, una reunió secreta que no constava en cap agenda del parlament alemany, en la que un grup dels industrials més rics d’Alemanya (entre ells els d’Opel, Krupp, Siemens, IG Farbe, Bayer, Telefunken, Agfa i Varta) donaren enormes quantitats de diners a Hitler amb la promesa d’estabilitat. Aquell mateix any, sense fer soroll, Hitler va annexionar-se pacíficament Àustria i tots sabem què va passar després. Aquell suport empresarial va ser fonamental per l’establiment del nazisme. A la magnífica pel·lícula Cabaret hi ha un passatge en què un noi alemany amb uniforme nazi, ros i d’ulls blaus, comença a cantar una cançó dolça, suau amb veu de nen. A poc a poc es va ajuntant més gent, tots canten cada cop de forma més potent, i la cançó es converteix en un himne i acaba en una batalla en què els nazis apallissen als que s’oposen.

Després de les grans guerres, Europa (i tot el món occidental), va fer una reflexió i d’ella van sorgir institucions com l’ONU i les bases per crear una Europa unida: col·laboració i superació de les baralles i els odis així com uns serveis públics base de l’«estat del benestar». Aquesta Europa s’ha sustentat en un acord del centredreta (bàsicament els demòcrata-cristians, precedent del PPE) i el centreesquerra (bàsicament els social-demòcrates). Els darrers temps a Europa han germinat unes idees que recorden els antecedents de la II Guerra Mundial. Han aparegut amb força partits il·liberals, populistes i d’ultradreta que cultiven els odis i arrosseguen als partits tradicionals a considerar els partits que són adversaris com enemics. Les actituds violentes han tornat a emergir en forma d’atemptats a polítics. Els partits socialdemòcrates ho denuncien, demanen d’aïllar-los i fer-los-hi front. En canvi, els del PPE adopten una postura tèbia, estem veient com s’hi acosten i accepten molts dels seus postulats. Els blanquegen i governen amb el seu suport o en coalició. A Espanya el PP governa amb Vox a moltes CCAA i en les eleccions catalanes, davant la resiliència de Vox, Feijóo va fer un discurs sobre immigració i inseguretat difícil de diferenciar del de Vox. Estic segur que al centredreta hi ha una base democràtica, però no veig els líders conservadors que caldria per fer front a l’emergència de la ultradreta. Que jo sàpiga, sols Macron, Donald Tusk i Ursula von der Leyen han fet discursos que marquen una línia de futur per Europa i planten cara a la ultradreta. Macron està en declivi, Donald Tusk ha guanyat a la ultradreta polonesa i Von der Leyen, que pot repetir com a presidenta de la Comissió, darrerament ha mostrat poca fermesa amb l’extrema dreta, obrint la porta a col·laborar amb una part d’ella.

Milei ha dit que la justícia social és una aberració, una idea de ressentits envejosos, injusta perquè dona un tracte desigual i violenta perquè la redistribució implica robar a uns i donar-ho a altres. Ayuso diu que la justícia social és un invent de l’esquerra que promou «la cultura de l’enveja». No he sentit cap líder conservador que els retopi. El concepte de justícia social forma part de la doctrina social de l’església, dubto molt que els vells demòcrata-cristians, pares del PPE, acceptessin el que diuen Milei o Ayuso. Ho farien Adenauer, Kohl, Merkel, o Chirac? Al PP ningú ha sortit a criticar Milei o Ayuso no fos cas que haguessin d’enfrontar-se amb Vox. Per això m’he alegrat que periodistes conservadors com Juan Manuel de Prada (Hora 25 de la Ser) o J.F. Gómez Hinojosa (revista Nueva Vida) han sortit a retopar-los i que el bisbe d’Oriola, Mons. Munilla, hagi afirmat que Milei i Ayuso fan patent una nova (ultra) dreta desvinculada de l’Evangeli i de la doctrina social de l’església.

Lluís Foix, abans de la pandèmia, em deia que els alemanys tenien complex d’haver sigut responsables de les dues grans guerres i afegia que no s’atrevien a dirigir Europa. La Merkel manava molt, però els intel·lectuals i les classes dirigents no acabaven de trobar el seu paper a Europa, els pesava el nazisme. Potser per això 30 grans empreses junt amb la patronal BDI i el sindicat DGB, lluny de fer-se fotos amb Milei vingut a Madrid en visita particular per exercir de líder i pare protector de Vox i una part de la ultradreta europea (rememorant a diferent escala la reunió descrita a L’ordre del dia), han fet una aliança amb el lema «defensem els valors». El seu objectiu és defensar l’obertura, la tolerància i la llibertat, fonaments de la democràcia, la prosperitat i l’ocupació a Europa. En el document es comprometen a organitzar debats a les empreses així com a ciutats i xarxes socials. Volen explicar els perills que comportaria per Europa l’avenç de l’extrema dreta. Entre altres coses remarquen que necessitaran cobrir més d’1,5 milions (a Espanya prop de 250.000) llocs de treball vacants amb estrangers. L’Aliança vol remarcar la importància de les eleccions europees i busca mobilitzar els ciutadans per frenar l’extrema dreta i enfortir una Europa sense odi, divisió, exclusió i racisme. Veig el PP molt desorientat proposant una campanya contra Sánchez i no a favor dels valors europeus. Potser pensa que tot val per aconseguir el poder a Espanya inclòs posar en risc Europa. Estic d’acord amb Innerarity quan diu que caldria ajudar a la dreta no extrema a defensar la democràcia i allunyar-la del flirteig amb la ultradreta. Ens hi juguem el futur d’Europa.

I acabo recordant que diumenge passat es va fer una manifestació a Madrid (18.000 participants segons font fiables) en defensa de la sanitat pública, un dels pilars de l’estat del benestar, i va passar quasi desapercebuda als mitjans. Quan passen aquestes coses no deixo de sorprendre’m. n

Subscriu-te per seguir llegint