«Dibuixar és estar en el meu element, desconnectat de tot»

La passió per dibuixar ha convertit a Miguel Ángel Sánchez (Malgrat de Mar, 1979), àlies «Saturno», en un dels artistes urbans més cotitzats del panorama internacional. Fill de Malgrat de Mar —on vivia enmig de dos videoclubs que el van submergir en les pel·lícules de ciència-ficció— es va traslladar a Blanes amb la seva família quan tenia deu anys. A aquesta curta edat ja dibuixava, però va ser al llarg de la seva adolescència, als anys 90, quan va descobrir la cultura urbana gràcies al hip-hop. Va passar d’escoltar MC Hammer a meravellar-se amb els grafiti dels fanzins de Game Over, una publicació editada a Barcelona als anys noranta pels autors Moockie i Kapi que recollia imatges d’art i cultura urbana. «Vaig començar perquè des de petit sempre m’ha apassionat dibuixar. Tots tenim un talent, i el meu és la pintura. Tinc la sort d’haver-ho descobert de petit i m’agradava tant que mai podia parar: pintava sortint de l’escola, a la feina, al carrer, era una cosa natural per mi. Vaig practicar, practicar i practicar fins que vaig tenir el nivell». 

"Vaig començar perquè des de petit sempre m’ha apassionat dibuixar. Tots tenim un talent, i el meu és la pintura. Tinc la sort d’haver-ho descobert de petit i m’agradava tant que mai podia parar: pintava sortint de l’escola, a la feina, al carrer, era una cosa natural per mi. Vaig practicar, practicar i practicar fins que vaig tenir el nivell"

Miguel Ángel Sánchez

— Artista

Però no tot eren flors i violes en la vida d’aquest particular DaVinci, de fet, Sánchez ho va passar malament en l’etapa formativa, on molts mestres es van rendir davant l’alumne que no retenia els conceptes de classe: «No tots els nens tenen les mateixes capacitats d’aprenentatge... Cada nen té unes inquietuds diferents. Crec que l’educació no pot seguir la premissa de que és per a tots igual. A classe m’avorria moltíssim perquè era incapaç d’entendre què m’estaven explicant. Era totalment inviable, i encara d’adult em costa seguir classes convencionals. A mi em tractaven de tonto... i això derivava en baixa autoestima. Per mi va ser un trauma. Per això a classe feia de tot: dibuixava moltíssim i suposo que també molestava una mica!». 

Els seus primers quadres van ser els pupitres de l’aula i algunes parets del barri de Mas Enlaire. El somni de Sánchez era estudiar Belles Arts, però com que no tenia el batxillerat artístic no hi va accedir. L’artista va anar encadenant feines convencionals i aprofitava els caps de setmana per fer allò que més volia fer: pintar. «Dibuixar per a mi és pau, és estar en el meu element per desconnectar de tot i, alhora, connectar amb tot. El meu primer encàrrec va ser amb 15 anys, vaig pintar un bar. Es va anar fent el boca-orella i així combinava la meva feina amb els encàrrecs d’art. La transició va ser molt llarga perquè fins al 2015 vaig compaginar l’art amb feines ‘regulars’ per pagar factures». 

"Dibuixar per a mi és pau, és estar en el meu element per desconnectar de tot i, alhora, connectar amb tot. El meu primer encàrrec va ser amb 15 anys"

Miguel Ángel Sánchez

— Artista

L’any 2000 i després de veure com el seu nét havia après pràcticament sol a pintar, l’avi Vicenç, el qual porta tatuat en el braç dret, li va pagar les seves primeres classes. «Vaig anar tres anys en una escola de còmic a Barcelona. Dibuixava cada dia, però era molt enfocat al còmic. A mi em cridaven l’atenció totes les disciplines... Mai vaig arribar a fer Belles Arts, però va arribar un moment en què podia sobreviure amb els encàrrecs d’art».

A poc a poc, Espanya es va quedar petita i Sánchez va expandir els horitzons superant la seva por a volar i travessant l’oceà Atlàntic per mostrar el seu art als Estats Units. Amb més de 182.000 seguidors a les xarxes socials (@saturnoart), l’artista va començar a rebre encàrrecs de magnitud i a exposar en galeries nord-americanes. «Vaig fer el meu primer solo show als Estats Units i a partir d’aleshores van començar a arribar els encàrrecs particulars. Un dels moments més destacats, fins ara, crec que va ser al festival d’Art Contemporani de Miami, l’Art Basel, on vaig pintar dos murs de més de 50 metres. Crec que és un dels moments de més exposició que he tingut perquè pensa que les galeries de tot el món i els artistes de tot el món lloguen espais per exposar a l’Art Basel». Un altre dels punts d’inflexió el va viure l’any 2019, quan el cantant Chris Brown el va contactar per fer la portada del seu disc «Indigo»: «Em va escriure ell mateix per Instagram. Fins a dia d’avui crec que és la feina per la qual més gent m’ha conegut. Jo no sabia qui era i em va haver d’escriure dos cops. Després vaig veure que tenia 142 milions de seguidors, em va oferir fer la portada del seu disc i això va ser un abans i un després». 

Un deute pendent

Sánchez té murals arreu del món, però tenia una espina clavada: fer una obra a Blanes. Un deute pendent que es va resoldre quan l’Ajuntament li va oferir ser el pregoner de la Festa Major d’enguany. «No podia ser que tingués murals a tants llocs i no n’hi hagués cap a casa meva. I tampoc tenia sentit fer el pregó si al meu poble no hi havia cap mural... I vaig decidir fer-ne un», exposa l’artista, que ha cedit aquesta obra a l’Ajuntament tot i que cotitza entre 50.000 i 60.000 euros per fer treballs d’aquestes dimensions. Aquesta setmana, els curiosos i veïns han pogut veure com Sánchez convertia la façana del teatre municipal en una obra que recrea la llegenda de Sant Jordi.

"El sentit de tot, al final, és compartir el que fas i per mi veure que he fet un mural al carrer Ample, a casa meva, i que el puc compartir amb tothom, això no té preu i em recorda la sort que tinc de dedicar-me al que estimo: pintar"

Miguel Ángel Sánchez

— Artista

Gairebé quatre dècades després d’aterrar a Blanes, aquest noi de barri a qui la seva veïna modista li eixamplava els pantalons per seguir l’estètica hip-hop ha aconseguit molt més del que es pensava: «Els meus pares veien que no arribava a final de mes, que era complicat sense padrins arribar a dedicar-me a l’art... I ara el meu pare, quan veu que he triomfat, em diu que ho he fet fent els meus ‘monstres’. El sentit de tot, al final, és compartir el que fas i per mi veure que he fet un mural al carrer Ample, a casa meva, i que el puc compartir amb tothom, això no té preu i em recorda la sort que tinc de dedicar-me al que estimo: pintar», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint