«Viatjant així, he entès que donem valor a coses que no en tenen»

Gironí amb arrels gallegues, Dani López (a Instagram, @daniloopsmusic) ho va deixar tot enrere, es va comprar una furgoneta i va tirar milles durant un mes, vivint de tocar al carrer i aprofitant per visitar la terra dels seus avantpassats 

Va triar Galícia perquè buscava les seves arrels? 

Abans de Galícia vaig recórrer tot el nord d’Espanya. Però és clar, a Galícia encara tinc família, i hi anem sempre als estius. És una terra que m’agrada i em falta molta part per conéixer.

Per què va decidir deixar-ho tot enrere?

Passava un moment emocionalment complicat. 

Aquests conflictes els tenen tots els joves, home. I la Shakira ho soluciona dedicant una cançó al causant del conflicte.

Ja ho tenia pensat d’abans, això va ser el detonant.

Un Camí de Sant Jaume... sui generis. 

He, he, en cotxe i sense veure tantes coses com si el fas a peu.

Què aporta viatjar sol?

És una molt bona experiència. És necessari aprendre a gaudir de la vida tot sol. També ensenya a espavilar-te en moments complicats.

Vivim amb massa possessions?

Això és una cosa que he hagut d’aprendre. M’ha anat bé tenir només una furgoneta, 60 litres d’aigua i una petita nevera. He entès que estem donant valor a coses que no en tenen. Ara veig el meu pis, ple de coses que no faig servir, i penso que seria més feliç en la furgoneta.

No va trobar a faltar companyia en cap moment?

En alguns moments, sí, però a canvi he conegut molta gent. Això ha sigut una de les coses millors del viatge.

Com subsistia?

Sobretot dels diners que feia tocant la guitarra al carrer. En treia per menjar i per gasolina.

Hi havia tocat mai? 

Ja ho havia fet a Girona, primer sense permís, fins que va ser obligatori tenir-ne. I en un viatge anterior, però molt més curt.

Haurà passat moments de tota mena.

Un dia estava aixafat mentalment a Orense. Vaig tocar al carrer i uns nens gitanos es van posar a ballar. Em van donar vida.

La vida apareix on menys l’esperes.

En unes termes a l’aire lliure, vaig estar cinc hores parlant amb dues persones, a dins l’aigua.

Devia sortir arrugat. 

No ho sé, l’únic record són les cinc hores parlant de la vida.

No parli tant de bones experiències, en vull conèixer de dolentes: sóc sàdic.

A Burgos vaig anar al vespre a buscar la furgo al pàrquing on l’havia deixat. Passaven dos minuts de les onze, se’m va tancar la porta als nassos. No tenia diners, ni tan sols bateria al mòbil, vaig estar a punt de dormir al carrer... a Burgos i a l’hivern. Després de vint minuts suplicant al porter mentre ell feia trucades, em va deixar entrar. Vaig passar pànic.

Viuria així per sempre?

Per sempre no, però sí que em plantejo viure així una temporada llarga. Ja ho veurem, encara no ho he dit a la família.

No es preocupi, ja ho llegiran aquí. Perquè no hi hagi dubtes, l’hi pregunto a la manera catalana: ho tornarà a fer?

Que ho tornaré a fer és segur. La qüestió és si ho faré durant molt de temps, és a dir, durant mesos, o no. M’agradaria conèixer el sud d’Espanya.

Allà amb la guitarra tindrà més competència.

Això imposa, sí. I també vull conèixer el sud de Portugal.

Subscriu-te per seguir llegint