«No tants bons desitjos aquests dies, i més cagar al camp»

Que porta a algú a interessar-se pels caganers

Que és part de la cultura del país.

Som un país de caganers?

Hi ha molts caganers, a Catalunya, el que passa és que se’ls diu «senyoria». Amb tot el respecte cap als polítics que no ho són.

Ai, que l’entrevista deriva.

Em mouen les tradicions, com ara els Pastorets, la sardana, l’escudella i carn d’olla... No cal ser catalanista per defensar les tradicions ni per defensar la llengua. Un país sense tradicions, perd la identitat.

Si Catalunya perd els caganers, perd la identitat? 

En part, sí. El caganer sortia als Pastorets de Folch i Torres. Però hi sortia perquè, a inicis del segle XX, a la Cerdanya, a algú se li va acudir posar un caganer al pessebre. Fet per ell mateix, en pedra. L’Església ho va censurar, en considerar que en presència de la Mare de Déu un senyor no podia ensenyar el cul. I allà es va acabar la història.

Però no va acabar.

Temps després, en Joan Amades va anar a Montserrat i va observar que en un relleu, a terra, hi havia un caganer. I la figura del caganer va tornar a agafar embranzida. Al cap de poc, uns terrissers ja feien caganers pel pessebre. Ara ja se n’exporten arreu del món.

El món ens mira... el cul.

Fins i tot se’n venen a països que no són cristians. Avui és una indústria que dóna molts diners.

En podem dir indústria caganera?

Del caganer d’en Messi se’n venen milers. Però trobo que encara no hi ha prou interès pel caganer com a tradició. Sí, la gent compra la figura, però no s’interessen pel que representa.

Expliqui-ho vostè.

Els pastors sempre defecaven al camp perquè servia de fertilitzant. Imagini la quantitat de fertilitzant de cent pastors defecant.

Calculo una bona pila de fertilitzant.

Aquest és el valor del caganer. Però a la gent li feia vergonya. No sé per què, ja diuen que caga el Papa, caga el pobre, caga el ric i caga la mare que ens va parir.

Però al camp ja no ho fa ningú.

Aquest és el problema, la gent hauria de cagar al camp.

Vostè ho fa?

Moltes vegades, perquè hi visc a prop. I això que a casa tinc vàter. Fa anys anava sovint a Ciudad Real, i esperava passar València per aturar-me a fer-ho en un camp de tarongers. Vostè sap el que és cagar allà enmig, amb aquella olor?

Confesso que no.

I en acabat, rentar-se el cul amb l’aigua que corre per aquells recs.

O sigui que no només s’interessa pels caganers, també n’és un?

Un metge em va dir que la postura ajupit és molt millor que seure al vàter. Veu [s’aixeca de la cadira i s’ajup]? Fent-ho així, l’anus s’obre més fàcilment. Per això els pagesos no tenien problemes d’estrenyiment.

Això explica als nens?

Als nens els faig un monòleg sobre el caganer. Ho teatralitzo, fins i tot m’abaixo els pantalons, i als calçotets m’hi he posat xocolata. Sembla merda.

Els nens deuen riure amb ganes.

Representa que sóc un pastor que menja massa i de cop, ha de buidar. Quan em poso a cagar, apareix l’àngel anunciador.

Molt oportú, l’àngel.

Tot seguit, aprofito per explicar als espectadors la tradició del caganer.

Potser els catalans l’hauríem de tenir a l’altura del pa amb tomàquet, els castellers i la sardana?

Sí senyor! Hi ha molta gent que té ganes d’anar de ventre i se n’està, per por que la vegin. Jo, quan tinc pixera, ho faig allà on puc.

El discurs nadalenc del president català, hauria de fer-lo cagant ajupit?

No, perquè seria una falta de respecte cap als que no hi creuen. Però cagar és una cosa natural, no hauria de ser un tabú. Jo coneixia un pagès que si en tenia ganes mentre jugava a cartes, ho deixava tot i anava a fer-ho al seu hort.

Fertilitzant, és clar. Doncs això és tot, Julià, que passi un bon Nadal.

Diuen que cagar al camp porta sort de cara a l’any vinent. Així que no tants bons desitjos aquests dies, i més cagar al camp.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint