Joan Miquel Oliver, robots, humor i filosofia

«Les cançons són com la vida, podrien ser més llargues, però duren el que duren», va ser la lliçó existencialista que Joan Miquel Oliver va deixar al seu pas pel festival Strenes. Era la resposta del músic a una espectadora que li reclamava que la cançó Siento feelings, fet a mitges la baixista Stefi Lusini fos més llarga. «És preciosa i dura tan poc!», es lamentava la fan. 

I és que la interacció entre el mallorquí i la platea del Teatre Municipal de Girona, dissabte a la nit, va ser constant. Públic i artista van suplir amb ganes i complicitat la falta de quòrum, amb una entrada molt més fluixa del que l’ocasió mereixia.

Oliver venia a presentar Electronic devices, el seu darrer disc en solitari al marge d’Antònia Font, del qual va tocar temes com la Bisturí inicial; Se pon es sol, Pujam al top, Robot mayordomo, Barra lliure o Georgina, però sobretot, va venir a lluir bona sintonia amb el públic gironí fidel a la fórmula amb què l’intèrpret i compositor uneix robots, filosofia, humor i paisatges mediterranis.

«S’ha acabat la comèdia, anem als hits!», va cridar passada la primera mitja hora de concert. Van sonar Final feliç, Marcianet, Hansel i Gretel -amb una tornada cantada pels espectadors a l’estil de Jaume Sisa, recordant aquella magnífica gira en què es van ajuntar Oliver, el cantautor galàctic i Quimi Portet- o Surfistes a càmera lenta.

També Arbre que mira farola, tema que feia anys que el cantant i guitarrista no tocava en directe, i Sa núvia morta, a petició del pati de butaques. 

Va pasar a la pròrroga amb Molí de vent, Foto, Lego i Rumba del temps, un d’aquells temes en què, entre robotets i astronautes, Joan Miquel Oliver deixa anar perletes per fer pensar, com allò que «es temps és relatiu, relatiu de què, relatiu amb a què».

Subscriu-te per seguir llegint