Condemna contra Salut per desatendre un infart mortal

Va morir d’un infart a l’ambulància de camí a l’Hospital de Bellvitge, a Barcelona. Els facultatius de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona van decidir aquell 25 de desembre del 2014 el trasllat d’Enrique Gheron Surujon, de 76 anys i farmacèutic de professió, perquè la unitat cardíaca d’aquest centre (hemodinàmica) ja estava tancada. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha condemnat ara, gairebé nou anys després, l’Institut Català de la Salut (ICS) a indemnitzar la família del finat en considerar que es va produir una negligència per no haver atès amb la «urgència i diligència deguda» el pacient. 

«La meva màxima satisfacció és que la veritat hagi guanyat la batalla i que les persones en la mateixa situació es puguin beneficiar de tenir el servei d’unitat d’hemodinàmica obert les 24 hores tots els dies de l’any a l’Hospital Joan XXIII, ja que feia molta falta, com s’ha pogut comprovar», assegura María Victoria Viu Castán, dona de Gheron i representada per l’advocat José Aznar Cortijo, de Verdún Legal. 

La Secció Quarta de la sala contenciosa del TSJC assumeix les consideracions de la jutge que va dictar el 2020 la primera sentència sobre una «atenció negligent» i «deficitària» de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, on Gheron es va presentar a urgències perquè es trobava malament. Segons el seu parer, les conclusions a les quals va arribar la jutge són «congruents, racionals, raonables i no contradictòries entre si», així com «ajustades a dret».

El TSJC constata «un evident retard anormal en l’assistència deguda al pacient» i la inaplicació «de manera reiterada i negligent del protocol mèdic, en especial, el del mateix hospital» de Tarragona, que preveia la possibilitat de fer angioplàsties (un procediment per obrir vasos sanguinis estrets o bloquejats) abans de les vuit del vespre, quan l’electrocardiograma es va efectuar a les vuit i un minut (el malalt va ingressar entre les sis i les set de la tarda). 

Segons els jutges, no era necessari el trasllat a cap altre centre sanitari, en aquest cas el de Bellvitge, i precisen que «era un fet notori que en tot trasllat de pacients entre hospitals ha de transcorre un cert lapse temporal, de coordinació entre equips mèdics».

Dificultat per respirar

Aquestes «circumstàncies temporals», incideix la decisió, s’haurien d’haver tingut en compte per part del responsable mèdic de cardiologia a l’hora de preferir un trasllat a un altre hospital, en lloc d’efectuar l’angioplàstia al centre Joan XXIII. El TSJC rebutja l’argument de la defensa que el finat havia acudit a l’hospital pels seus propis mitjans i no presentava sudoració, cosa que va portar el metge a la conclusió que no estaven davant un presumpte quadre d’infart. La sentència remarca que el pacient, a més d’haver assenyalat la seva dispnea o dificultat per respirar, va dir que tenia un fort dolor toracicoabdominal. Els magistrats afirmen que malgrat que aquests símptomes són compatibles amb un edema pulmonar, també «venen associats en més part dels casos amb insuficiència cardíaca».

El TSJC no entén com quan el cardiòleg va activar el codi d’infart, a dos quarts de nou, i «davant la urgència del cas», el pacient encara era a les dependències de l’Hospital Joan XXIII, atès que la primera parada cardiorespiratòria es va produir cap a dos quarts de deu, gairebé una hora després de l’activació del protocol, «que denota novament un retard important acompanyat de negligència o falta de diligència deguda en l’actuació medicosanitària». Camí de Bellvitge, Gheron va tenir el segon infart, que va acabar causant-li la mort.