«Mai he aconseguit marxar mentalment d’un lloc en conflicte»

La setmana passada va ser a Banyoles per inaugurar l’exposició Sarajevo, guerra i pau. Veu amb preocupació el ressorgiment de les tensions entre les diferents comunitats bosnianes i els governs a bona part dels Balcans, que atribueix a l’actual guerra d’Ucraïna i a la corrupció política descontrolada.

Amb 28 conflictes bèl·lics que has cobert arreu del món i, tot just arribat de Kiiv, com creu que han marcat la seva vida? 

 Al final m’he convertit en un especialista en les guerres i els drames dels altres i, vulguis o no, això t’acaba marcant. Jo soc qui soc perquè he vist la gent patir i morir a la guerra, però mai he aconseguit marxar mentalment d’un lloc en conflicte, és més, quan torno a algun d’aquest països em retrobo amb persones que vaig conèixer durant la guerra. 

Trenta anys després del conflicte, que pot explicar de la seva experiència a Bòsnia?

 Quan vaig arribar a Sarajevo el 1992, em va sorprendre perquè era una ciutat molt semblant a les nostres, la gent s’assemblava molt als meus pares, germans o amics, i escoltaven la mateixa música que jo. La guerra de Bòsnia em recordava molt a coses que m’explicaven els meus avis de la Guerra Civil Espanyola. Aquell conflicte es va produir davant la passivitat absoluta de les institucions de la comunitat europea, però també de la ciutadania europea que pràcticament no va sortir al carrer durant els quatre anys que va durar. Un dels moments més intensos del setge i destrucció de Sarajevo va coincidir amb la celebració de l’Olimpíada de Barcelona l’estiu del 1992. Amb les zones dels Balcans, sempre he mantingut el contacte i he tornat moltes vegades després de la guerra.

Arriben informacions que als Balcans s’estan reobrint velles ferides de la guerra. 

L’acord de Dayton de 1995 que va posar fi a la guerra i que el procés de pacificació es va fer molt ràpid, va encadenar a Bòsnia a un procés polític molt difícil d’entendre. A Bòsnia l’equilibri entre les comunitats musulmana, sèrbia i croata-catòlica obliga que les institucions ha d’estar marcades per una agenda de compromís i equilibri amb dobles parlaments, triples governs, que el que han fet, és disparar la corrupció de forma brutal amb molta gent vivint de la política i tot això, que podia servir pels primers anys de postguerra, ara representa un problema que deixa Bòsnia com un país fallit. Per acabar d’arreglar-ho, la guerra d’Ucraïna ha tornat a tensar molt la situació als Balcans perquè els serbis són prorussos, els croates són proeuropeus i els musulmans estan en terra de ningú. Per mi, la Unió Europea ha comès un gran error al no accelerar la integració de Bòsnia-Hercegovina, Sèrbia, Kosovo i Albània per fer una Europa real. Que torni el conflicte no ho crec, però les tensions existeixen i el rearmament de les parts també. 

Fa pocs dies que ha arribat d’Ucraïna, com veu el futur d’aquesta guerra? 

El conflicte està totalment empantanegat i serà molt difícil trobar una solució a curt termini, primer perquè els russos no pactaran mai la seva humiliació i els ucraïnesos no pactaran mai que els russos es quedin part del seu territori. Si la guerra s’allarga no serà fàcil per ningú, de fet les dues parts s’estan rearmant i tenim conflicte per temps. Ara que he estat a l’est d’Ucraïna, els bombardejos són continus amb artilleria pesant i míssils. Hi ha països clau com Turquia o la Xina que poden jugar un paper important per resoldre el conflicte però, de moment cap de les parts està disposada a negociar a la baixa. Ara per ara, aquesta guerra l’està guanyant la indústria armamentista, i ningú surt al carrer. Hi ha molta hipocresia.

Creu vostè que donant visibilitat els horrors de la guerra ajuda a evitar més conflictes?

 Jo vaig estar tres anys i mig a Sarajevo i a Bòsnia, enviant fotografies i fent cròniques del conflicte, companys meus que van morir fent la seva feina, i no vam aconseguir canviar res. Més d’un cop he hagut d’enviar a la merda a més d’un polític que ha tingut l’atreviment de dir-me a la cara que no sabia el que passava a Bòsnia als anys noranta i miraven cap a un altra banda essent hipòcrites i cínics. Durant la guerra d’Iraq, milions de persones van sortir al carrer per dir no a la guerra. Ara, amb la guerra d’Ucraïna, on són? Tot això et dona molt a pensar. Ara mateix, amb el govern més progressista a l’estat espanyol, es duplica el pressupost de defensa i s’exporten més armes que mai i que, en territoris com el País Basc o Catalunya, als governs nacionalistes els importa un carall que ens els seus territoris es fabriquin armes.  

En què treballa, ara?

Estic preparant Vides minades 25 anys, un treball amb protagonistes afectats directament per explosions de mines, vaig començar el 1995 a diferents països i ara hi he tornat per fotografiar-los de nou en la seva vida actual. Jo sempre dic que una mina és per sempre perquè les seqüeles que et deixa són per tota la vida. Aquest projecte m’ha portat a Angola, Moçambic, Colòmbia, Bòsnia i ben aviat viatjaré a Iraq i Cambodja. L’exposició s’inaugurarà a l’octubre a Saragossa i al maig del 2024, es podrà veure al Palau Robert de Barcelona. 

Gervasio Sánchez ressegueix els seus passos a la guerra de Bòsnia

Subscriu-te per seguir llegint