Rod Stewart, el gaudi d’acomiadar-se del rock

Quaranta anys i un dia després de la seva primera actuació a Catalunya, Rod Stewart va tornar ahir al festival de Cap Roig per obrir la 23a edició. Amb les entrades exhaurides des de fa dies, l’escocès va reaparèixer a la Costa Brava dins d’una gira que, malgrat els rumors de les darreres setmanes, remarca, no és una retirada dels escenaris, però sí un comiat del rock.

Aquesta gira prèvia al llançament d’un àlbum de swing l’any que ve dimecres el va dur a Madrid i en els dies vinents passarà també per Múrcia o Cadis. L’ha batejat com a The hits, perquè no hi hagi dubtes: Stewart promet grans cançons, pròpies i alienes, trufades amb el seu particular posat d’estrella, la veu ronca i una aparença tan particular que tampoc permet equívocs i és el que va oferir ahir.

Aixoplugat per una banda mixta amb una desena de músics i coristes, va repassar els seus grans èxits personals i també d’altri, fent gala d’uns moviments de maluc i una inconfusible veu trencada que, tot i acusar el desgast dels anys, continuen despertant entusiasme. 

Amb 78 anys a l’esquena, el seu habitual cabell de punxa decolorat i un vestuari enlluernador, va saltar a l’escenari de Cap Roig amb mitja hora de retard i fent aixecar part del públic amb les primeres notes. Addicted to love i Ooh La La, de l’època de Faces, van ser les encarregades d’obrir el foc d’una nit en què, més que un concert, Stewart va brindar un espectacle total. 

Al costat de les coristes i d’una troupe de músics que incloïa una arpa i un saxo, va anar desgranant cançons com Some guys have all the luck, Sweet little rock’n roller o Forever young, a la que la banda va insuflar aires celtes mentre ell es canviava de roba, tan xarona com l’anterior.

Geni i figura, Rod The Mod va gaudir i fer gaudir repassant currículum, amb temes com Maggie May i Young turks, dos dels moments més aclamats de la vetllada, i revisitant cançoners d’altres artistes com el clàssic I don’t want to talk about it de Crazy Horse; The first cut is the deepest, manllevada de Cat Stevens, o Downtown train de Tom Waits.

Chaka Khan amb I’m every woman i Labelle amb Lady Marmalade van ser versionades per les coristes per entretenir la platea mentre el cantant desapareixia per un nou canvi de vestit.

A l’Empordà no va fer esment, com en altres ocasions, a Tina Turner i Christine McVie de Fleetwood Mac, però sí que va tenir un emocionat record per Jeff Beck, a qui va dedicar People get ready.

Entre ballaruga i ballaruga, Rod Stewart va enfilar la recta final amb Baby Jane i l’imprescindible Da ya think I’m sexy?, durant la qual va llançar pilotes a l’auditori. 

L’intèrpret, que no es prodiga gaire per l’Estat, repetia al jardí botànic palafrugellenc, on va deixar molt bon record el 2016. L’acabaven de nomenar sir i va exhibir-hi una energia envejable i una portensosa llista d’èxits, forjada durant més de cinc dècades de carrera. 

«Mai em retiraré! Vaig ser enviat a la terra per ser un cantant i ho continuaré sent mentre Déu ho permeti!», exclamava fa uns dies el músic. L’edat no perdona i ha plogut molt (o no) des del concert de fa set anys a Calella, i encara més des d’aquella primera actuació el 13 de juliol del 1983 a la Monumental de Barcelona, però tot apunta que, rock a banda, l’adéu definitiu encara és lluny.

Subscriu-te per seguir llegint