La «catalanitat» de Tintín

Joan Manuel Soldevilla contempla amb un somriure la coberta del seu nou llibre, l’assaig Tintín era català (o això em pensava jo...), editat per Brau. Està content amb el dibuix, estil còmic, dissenyat pel rosinc Abdón Jordà, d’un magnífic hereu amb barretina tintiniana. Més encara amb detalls com la tipografia o el medalló encerclant el seu nom que recorda la primera edició que es fa en castellà des de Bèlgica, el 1952. «Això només ho percebran els més tintinaires», confessa. Per a ell, però, és un regal, un llibre amb el qual cerca les connexions amb Catalunya, les reals i les intuïdes, que afermen aquesta «pintoresca catalanitat» de Tintín. És, en definitiva, una interessant aportació per apropar-se al món d’aquest còmic universal que va entrar a formar part de la seva vida als set o vuit anys i que mai no l’ha abandonat.  

Tintín era català és, en el fons, l’agraïment que li fa Soldevilla a Hergé i la seva criatura, per tot el que li ha aportat. Ho fa des de la vivència personal. De fet, el darrer dels vint capítols que estructuren l’assaig té un «caràcter autobiogràfic» i, a més, coincideix que el 1964, any del naixement de l’autor, també apareix Les joies de la Castafiore, «una obra molt complexa, quasi de tancament, amb la qual Hergé aconsegueix fer l’antiaventura de l’aventurer, on no passa res i on la història se la inventen els personatges i els lectors». També és un àlbum que, analitzat sota els paràmetres de l’actual sensibilitat, la protagonista, la Castafiore, és «una dona empoderada, independent, valenta que es juga la vida pels seus amics». 

El que té de particular aquest àlbum és, sobretot, que es tracta del primer Tintín traduït al català per Joaquim Ventalló i, «tot i que, com a lectura infantil o juvenil, no és de les millors, molts pares es van adonar que no només era per a infants i que els connectava amb el que ells havien llegit de nens, com la revista En Patufet o les aventures de Massagran». 

En el cas de Soldevilla, no va ser el seu primer Tintín, però, sí el primer llibre que llegia en català. De fet, això el va dur a caure en el parany de pensar que Tintín era un còmic català, error que es va mantenir fins que tenia dotze o tretze anys. «Quan vaig adonar-me’n, va ser una sorpresa, però també un orgull perquè, quan es tradueix, el català és la llengua número tretze i ara ja arriba a més de cent trenta», detalla Soldevilla. 

La passió que desperta Tintín a Catalunya sorprèn, fins i tot, als mateixos belgues. De fet, 1001, l’associació catalana de tintinaires, a la qual pertany Soldevilla, és la que té més socis fora de territori francòfon. L’autor va estirant el fil i establint llaços que «evidencien el perquè Tintín ha tingut un arrelament especial aquí».  

Això el porta a especular, amb sòlids arguments, que «Josep Pla és el nostre particular Tintín»: «Tots dos van ser viatgers i periodistes, tots dos van viure el període d’entreguerres,van revelar-nos la complexitat i diversitat del món». També treu a la llum informacions que l’han sorprès com ara que «Pau Riba va transcriure les traduccions de Ventalló, o alguna de Conxita Zendrera, i va fer-les llegibles pels lectors». 

En aquesta recerca, Soldevilla ha explorat molts símbols catalans. Per exemple, ha cercat analogies entre la revista En Patufet i la belga Le Petit Vingtième on es va començar a publicar Tintín au Pays des Soviets, el gener del 1929. «Volia veure com Patufet va viure la Revolució dels Soviets, intuïa que malament i, és clar, la sintonia era ferotgement anticomunista, ridiculitzava els comunistes», explica Soldevilla, qui matisa com Tintín ho fa a partir del 1929, mentre que la revista catalana ho feia quasi deu anys abans. 

En aquest viatge explorant els vincles catalans amb Tintín, no podia faltar Salvador Dalí. Gràcies a una recerca en els fons del Centre d’Estudis Dalinians, Soldevilla descobreix un exemplar de la revista Tintín, de l’edició belga. També rememora alguna trobada entre Dalí i Hergé i, fins i tot, l’autor recorda que un dels personatges que apareix, l’artista Ramo Nash, a la seva obra inacabada, Tintín et l’Alph-Art, sembla estar inspirat en el mateix pintor figuerenc. 

D’altra banda, en aquest assaig, Soldevilla també constata com molts novel·listes catalans han fet referència al món de Tintín en les seves obres «perquè és un univers compartit». 

Una de les preocupacions de Joan Manuel Soldevilla entorn Tintín és que percep que el seu públic només sigui l’adult: «Ens està fallant el lector de futur, de deu i dotze anys; aquest relleu generacional s’ha de treballar». Ell recorda que l’any 2029 Tintín complirà cent anys i està convençut que es faran moltes coses, però es pregunta si el relleu de lectors es garantirà. En el seu cas, continuarà apostant-hi, ja que, rememora, «aquella primera lectura de Tintín -que ell enyora- és molt maca, molt rica, amb una narrativa que segueix fluint i considerablement viva».

Subscriu-te per seguir llegint