De periodista de vocació a viatjant per obligació

Josep Maria Murià i Romaní nasqué el 1907 al barceloní barri del Born però es sentí escalenc arran el matrimoni amb Anna Rouret, germana de Martí, tot i no poder viure en la vila estimada. De jove treballà de viatjant per Espanya, escriví versos i milità al Partit Nacionalista de Catalunya, que propugnava la independència del país, i posteriorment a Estat Català. Estudià al CADCI, milità també a Acció Catalana i creà la Joventut Nacional Catalana. Durant la guerra fou redactor del Diari de Catalunya i treballà a la Generalitat. Publicà diversos llibres dels que destaca l’estudi sobre el camp català.

Ho deixà per anar voluntari al front de lluita, milicià de cultura, i recluta anònim. Visqué dolorosament la batalla de l’Ebre. En converses amb Dolors Pla publicades a Mèxic amb altres exiliats -El aroma del recuerdo- titula el seu capítol: «Dentro de cada catalán hay un separatista». Glosa la penúria de material: «anàvem descalços, diu, érem un exercit d’abandonats, de miserables, nois descalços, en tota la brigada no hi havia ni un sol casc d’acer, narra. Trepitja els cossos dels companys morts... veure un company al qui havia ensenyat a llegir i escriure i recordar com feu la primera carta a la mare i contemplar després com no podria rebre resposta perquè estava mort: ‘Se’m trenca el cor quan hi penso’». Explica com el 5 d’octubre de 1938, de 300 nois en varen quedar 30. Foren «els moments més tràgics de la meva vida.»

Deixar la terra que estimes més, abandonar per força la vida que fas, és un horror. Foren molts els joves que hagueren de deixar el seu país, perquè els ocupants els hagueren afusellat o empresonat. Murià fou un de tants que hagué de refer la seva vida fora de casa. De família d’escriptors i cineastes, la germana Anna Murià i el pare Magí Murià i el fill José María. Josep Maria esdevingué flama d’amor terral. Les seves memòries, Vivències d’un separatista, són prou explícites. Murià representa la base social que possibilità que hi hagués el redreçament dels anys trenta quan el centralisme espanyol s’encarnà en una dictadura militar davant la força dels catalanistes: no hi va haver estatut el 1918 i vingué una dictadura i després de la República una altra.

En arribar a l’exili, el fet de ser maçó i felibre, amic de la poesia, canvia de feina però altre cop, també treball dur, de comissionista i pujar la família endavant. A casa l’esposa de modista. Des del 1959 residí a Guadalajara fins la mort (l’any 1999), amb els viatges que podia fer a Catalunya. Col·laborà en el Front Nacional de Catalunya, donà suport al Consell Nacional Català, dirigí El Poble Català. Professor de la Universitat de Guadalajara, de l’American School. Destacà en les activitats catalanes: s’implicà en els Jocs Florals, edità la revista La Nació Catalana, envià diners als catalanistes empresonats per Franco, etc. Durant quinze anys edità, tot sol i cada mes, el citat Butlletí d’Informació Catalana essent la única revista que aparegué mensualment -fora de Serra d’Or- en tot el període. Va publicar a Guadalajara el primer llibre en català: Narracions fugisseres. Pòstumament ha aparegut L’últim recull de poemes (1996) també a la mateixa ciutat d’adopció del que hem extret més amunt un fragment.

El 1985 aparegueren a les Edicions El Llamp Vivències d’un separatista. Aquesta obra ha tornat a ser editada per Pagès editors el 2001 gràcies a l’amor i empenta del seu fill. Amb pròleg de Josep Lluís Carod-Rovira, que les defineix com «narració àgil i apassionant d’una fidelitat al país i d’una vida viscuda amb plenitud». Vàrem visitar la seva tomba, amb el seu fill i nets, al cementiri de Guadalajara el 2004 arran la Feria Internacional de Llibro. Era pensar en la flama, l’ideal i més enllà de l’enyor i el simple record fugisser.

Subscriu-te per seguir llegint