Un merescut homenatge a Roberto Puerto

Els mèrits esportius no són sempre el que queda d’una temporada. Els records, les emocions i els bons moments també transcendeixen més enllà dels punts aconseguits al llarg del curs. L’Olot de la temporada 1988/1989 és un exemple ben clar d’aquesta situació. La plantilla va fer ahir una trobada a l’Estadi Municipal d’Olot, amb dinar inclòs, per rememorar aquell any i homenatjar l’entrenador que els va dirigir, Roberto Puerto (Barcelona, 13 de març de 1943).

Roberto Puerto és un entrenador mític del futbol català i espanyol. Amb experiència a banquetes com l’SDEivissa, amb qui va pujar a Segona B, o l’Hospitalet, el destí va voler que l’any 1988 anés a parar la Garrotxa. El barceloní s’havia mogut principalment a la província de Barcelona i aquella era la primera experiència fora. El record que en guarda Pep Solés, porter d’aquell equip i gestor dels veterans de l’Olot, és molt bona: «Vam fer una pinya molt maca, més que un equip érem una colla d’amics. Gairebé tots els jugadors érem de la comarca. Ens vam entendre molt bé dins i fora del camp».

Un gran any esportiu

El conjunt dirigit per Puerto signaria un gran any. De fet, l’Olot va ocupar bona part de la premsa esportiva, com recorden Solés i Kiku Coll: «Amb en Xavi, del gener al juny vam fer un gran any, i amb l’arribada d’en Puerto, del setembre al desembre, vam donar-hi continuïtat. La premsa esportiva recollia que érem el millor equip de l’any natural». Finalment, l’equip volcànic acabaria cinquè aquell curs, sense cap premi esportiu, ja que només pujava el primer equip de la Tercera, que va ser el Girona. A fora l’equip va funcionar, però se’ls van escapar massa punts com a local.

A part dels resultats, Solés també emfatitza el mètode i tarannà de Puerto: «Tots els entrenadors portaven una pissarra i anaven fent guixarots que no acabaves entenent res. Ell, en canvi, portava una maleta amb els noms dels jugadors. Explicava molt bé els sistemes i què volia. A més, el tracte amb el jugador era excel·lent, molt humà».

No és d’extranyar que cap jugador de la plantilla no és volgués perdre el retrobament amb el tècnic. Puerto, delicat de salut, va voler visitar ahir , durant la trobada, les antigues casetes i baixar tant sí com no, tot i els problemes de mobilitat, a peu de gespa, allà on va gaudir dirgint l’equip. Tot i només estar un any a Olot, el tècnic manté el contacte amb amics i coneguts. De fet, sempre ha seguit l’actualitat de l’Olot i com li anava a la classificció. Per exemple, va estar present en l’últim ascens a 2a B, on amb alguns exjugadors va celebrar la fita. En un dia emotiu i ple d’anècdotes, la plantilla va voler regalar la samarreta del centenari de l’entitat a Puerto, com agraïment i mostra d’estima. Com admetien Solés i Coll, «el futbol val la pena per les amistats que deixa».