Miquel Mascort: «Ens n'anàvem a passeig i ara som primers a Primera»

El 28 de juny de 1992, Miquel Mascort plorava. El Girona havia desaprofitat una oportunitat única per tornar al futbol professional, perdent a Salamanca un partit que hauria d'haver guanyat contra un equip que esportivament no s'hi jugava res. I això, que Oliveras va avançar els homes de Xavi Agustí. «Em va saber molt greu, sobretot pels socis desplaçats. Em vaig trobar molt sol, aquell dia», confessa. Aquella derrota va beneficiar el Vila-real, que va pujar a Segona. Tres dècades després, una victòria a La Ceràmica va significar el lideratge del Girona a la Primera Divisió. Les voltes que dona la vida. «Quan vaig entrar al club, era a Tercera i amb prou feines el vam situar a Segona B. Però el segon any ja no podíem pagar i perdíem la categoria. Es devien vuit milions de pessetes i si no els pagàvem dins d'un termini, la Federació ens feia baixar. La família Mascort, el meu fill i jo, vam posar-los de la nostra butxaca», explica l'expresident del club en la dècada dels noranta. Un gest més de Miquel Mascort, cofundador de la galeria d'Art El Claustre, una persona compromesa amb la ciutat i amb el seu equip de futbol.

«En Joan Lladó, del Banc Central, que també va ser directiu, va venir al despatx a buscar el taló. Era l'època del 'Girona m'enamora'. Jo corria, perquè faltaven vint minuts perquè acabés la data límit. I vam salvar el Girona de no baixar», concreta Mascort. «El club no tenia local social. I vaig arreglar el primer pis de la meva casa del Carrer Nou amb Fontanilles, que estava desocupat, perquè en tingués. Durant dos anys i mig, el Girona va gaudir d'oficines sense pagar ni un duro».

«No he buscat mai l'agraïment, el que volia era que no associessin el Girona amb un club que no pagava. Em feia por que arribés a desaparèixer. He intentat fer de tot perquè això no passés, com un bingo o les subhastes», diu Mascort, que en cinc operacions diferents va recaptar 23 milions de pessetes en quadres, destinats íntegrament al club blanc-i-vermell, que acumulava denúncies dels seus mateixos futbolistes per impagaments. «Estic feliç de veure el Girona on és avui. He pogut contribuir amb el meu granet de sorra. Ens n'anàvem a passeig i ara som primers a Primera».

L'advocat gironí, que fa uns dies va complir noranta anys, assegura que «Girona és una ciutat que vol espectacle. Molts cops em repetien que no m'escarrassés, que aquesta no era una ciutat de futbol, que era de bàsquet. I jo els deia que no, que és una ciutat que vol bon espectacle» i ho amplia: «Si sóc empresari del Teatre Municipal i contracto en Pavarotti, ompliré. Si contracto un vocalista de Tercera Divisió, ja costarà més. La gent no vol futbol, vol bon futbol. I en bàsquet, tres quarts del mateix. I deien que la gent no anava a futbol. Pensa, un diumenge a la tarda, un matrimoni que ha treballat tota la setmana, i un dels dos no vol anar a passar la tarda a Platja d'Aro perquè ve la Pobla de Mafumet o el Sants. L'altre es negarà a anar a l'estadi i acabaran a Platja d'Aro. Ara, dissabte, quan vingui el Madrid, aquest matrimoni serà a Montilivi. No en tinguis cap dubte», opina, entre rialles.

Mascort, que sempre ha sigut en Miquelet, encara s'aixeca cada matí a quarts de vuit, puntual com un rellotge, i manté la vitalitat que l'ha caracteritzat sempre. «M'han renovat dos anys el carnet de conduir. El metge opina que estic perfecte», presumeix.

Històric Girona: Líders en solitari de Primera (1-2)

De l'Ernesto a la Nuri

«El meu pare, l'Ernesto Mascort (un referent del periodisme esportiu, que va cobrir durant molts anys la informació del Girona), sempre valorava el nom de la ciutat a casa. Em permets una vulgaritat? Tot el que fa referència a Girona em fa trempar. Sort en vaig tenir de la meva Nuri, en pau descansi. Ella era qui m'animava a no deixar el Girona», recorda Mascort. «Plegàvem de la feina dissabte al vespre i ens aixecàvem diumenge a les cinc per anar a veure el Girona. M'acompanyava sovint».

L'expresident, actualment, es deixa veure poc per Montilivi. «Hi vaig cinc vegades l'any, com a molt. Sóc el soci número set. Però em costa pujar les escales. Miro els partits a casa, no me'n perdo cap. M'enfado, crido. De tot», expressa Mascort, que va viure el lideratge del seu Girona amb molta passió. «Vaig arribar amb el partit començat perquè uns clients em van fer marxar tard. Admiro molt el moment que vivim i estic il·lusionat. Ara seria un somni guanyar el Madrid».

Subscriu-te per seguir llegint