la prudència

Una proposta de conversió per a aquest Quaresma pot ser reflexionar, valorar i créixer en les anomenades virtuts cardinals, de la paraula llatina cardo, que significa «important» o «fonamental». Certament ens hem de centrar en les virtuts teologals, que fan referència a Déu, com la fe, l’esperança i la caritat. Però el catecisme de la nostra Església també concedeix molta importància a les virtuts morals o cardinals, que són la prudència, la justícia, la fortalesa i la temprança.

Potser cal recordar que la virtut és una disposició habitual i ferma a fer el bé. Permet a la persona no solament practicar actes bons, sinó donar el millor d’ella mateixa. La persona virtuosa tendeix al bé amb totes les forces, el busca i l’escull en accions concretes (Catecisme de l’Església Catòlica).

Aquestes virtuts són essencials per a les relacions humanes i l’ordre social, i s’entén que són aquells valors principals i fonamentals a què fèiem esment. Aquestes virtuts, associades també a les virtuts teologals, són punt de referència per a l’orientació de la conducta de la persona cap a una plena humanització, i cap a la construcció d’una societat més justa i sana.

Les virtuts cardinals són una resposta a les ferides propiciades pel pecat en l’ésser humà. Així, cadascuna correspon a la guarició d’un element en particular.

La prudència sol ocupar el

primer lloc

No és simplement la primera virtut cardinal, sinó que regula i prepara tota virtut moral. En cert sentit, és la «mare» de les virtuts cardinals. «La prudència és la virtut que disposa la raó pràctica a discernir en tota circumstància el nostre veritable bé i a elegir els mitjans rectes per realitzar-lo» (CEC n.1.806).

En primer lloc, el nostre Catecisme ens diu que la prudència afecta la raó pràctica, és a dir, es tracta de l’encert en l’obrar. La prudència és l’hàbit llaurat a força de costum, que possibilita a la raó jutjar rectament i determinar allò que s’ha de fer: què, quan i com s’ha d’actuar, si és que s’ha d’actuar. És a dir, no és una virtut negativa o passiva, sinó eminentment activa [...] (extret del Full Parroquial).