«Per poder dur pernil al Dakar, el vam etiquetar com si fos ànec»

Mecànic i propietari del taller Albert Sport, a Aiguaviva, especialitzat en posada a punt de vehicles clàssics, Albert Soler ha participat cinc vegades com a mecànic d’assistència en el ral·li Dakar 

Mai no hauria imaginat que un Albert Soler participés en el Ral·li Dakar.

No cregui que són vacances, eh? Allà sempre s’hi va a treballar, però aquest any ha sigut més dur que mai. Va ploure molt i hi havia etapes molt llargues, els cotxes arribaven destrossats.

I un cop arriba el cotxe, què?

El cotxe arribava cap a quarts de set de la tarda. Érem tres mecànics per cada cotxe de l’equip, i treballàvem fins a les 3 del matí. Després encara queda recollir-ho tot i plegar les carpes. Dormíem tres horetes i ja havíem de pujar al camió d’assistència, que sortia.

Com comença algú a anar al Dakar?

Ja estava ficat al món de les curses des dels disset anys. El Dakar sempre m’havia fet gràcia. Fins que una pilot, la Cristina Gutiérrez, necessitava un mecànic pel seu cotxe i em va trucar. Tot i que primer tenia dubtes, ja que coneixia els cotxes de ral·li, però no el Dakar, vaig estar dos anys amb ella. I després amb l’Isidre Esteve. Aquest darrer any em va trucar Carles Checa, que volia muntar un equip espanyol, amb Laia Sanz i Óscar Fuertes. I amb ells he estat.

Què diferencia el Dakar? 

Comparat amb ral·lis i raids de per aquí, el Dakar són molts dies. El cotxe s’ha de revisar molt bé, perquè hi ha etapes de 400 quilòmetres sense que s’aturi. Ha d’estar llest, perfecte, per a l’endemà. Tot s’ajunta amb que els pilots d’alt nivell són molt exigents. Si un pilot d’aquests et diu que sent un soroll estrany, mira-t’ho, perquè segur que hi ha alguna cosa.

No li vénen ganes de participar-hi?

De jove vaig participar en un parell de ral·lis del campionat de Catalunya. Aquest any vaig tenir l’opció d’anar de mecànic, però a dins d’un camió, dels que reparen cotxes durant la cursa. Finalment ho vam deixar per més endavant.

Es senten ben tractats per la gent?

Molt bé, molt. Potser als poblets petits no estan gaire acostumats a rebre estrangers i la gent és tancada. Però en les grans ciutats, la vida és com aquí, ni tan sols les donen van tapades.

També ha participat en el Dakar a Sud-amèrica. On prefereix? 

A Sud-amèrica. L’ambient és diferent, hi ha més afició que a Aràbia.

El veig amb ganes de continuar fent Dakars.

En principi, sí. Si m’ho hagués preguntat al cap de dos dies de tornar a casa, li hauria dit que no. Vaig arribar esgotat i amb uns quants quilos de menys.

No vol dir que és una cursa de pijos?

Home, participar al Dakar val molts diners. Al final és un negoci, es paga per tot. Només la inscripció d’un mecànic costa 9.000 euros, a banda del seu sou. Però és molt dur. No vol dir que no hi hagi gent que va a divertir-se i només acabar.

Hi ha xefles nocturnes?

A Aràbia està prohibit dur alcohol, tot i que sempre hi ha qui en porta una mica d’amagat. No és el nostre cas. Nosaltres vam fer una petita festa per Cap d’Any, quan la cursa encara no havia començat. Una mica de pernil sí que el vam entrar, tot i que també està prohibit...

On el van amagar?

El dúiem envasat al buit i etiquetat en diferents idiomes com si fos ànec (riu).

Va portar gaire sorra àrab cap aquí?

Ja feia dies que era a casa i encara em treia sorra de per tot. Allà estàs tot el dia en contacte amb la sorra. Si et dutxes i quan surts ve una bufarada de vent, quedes altre cop arrebossat.

Subscriu-te per seguir llegint