Una banda entre bastidors

Danny Boyle ha fet bones pel·lícules, però també té el dubtós honor de ser un dels directors que més desaprofita bons materials. És com una mena de tret d’identitat que arrossega des de Trainspotting i que va tocar fons amb Yesterday, que podria haver estat una joia i es quedava en una simple anècdota. Afortunadament, les coses canvien per a bé al seu nou treball. La minisèrie Pistol, estrenada ahir a Disney Plus, reconstrueix el naixement i agitada evolució dels Sex Pistols tot intentant un difícil equilibri entre la captura de l’essència de la banda (una icona del punk, però també un punt d’inflexió en la concepció moderna de la música) i el comentari a peu de pàgina del seu context social. Coneixent Boyle, era fàcil que un dels dos fronts narratius es descompensés i els cops d’efecte guanyessin la partida, però aquesta vegada es deixa de ximpleries i aconsegueix explicar una bona història atenent les seves necessitats primordials. Formada per sis episodis, la minisèrie agradarà els fans del grup, però també pot interessar qualsevol espectador que mai l’hagi venerat.

Pistol parteix de la controvertida biografia publicada pel guitarrista de la banda, Steve Jones. Després de situar-nos en l’època on transcorre l’acció, la minisèrie es dedica a retratar individualment els membres del grup, tots ells joves de classe treballadora i sense cap tipus d’esperança en el futur, i també la configuració de la seva música, una de les més revolucionàries del seu temps. Ho van ser des del punt de vista social, perquè trencaven completament amb la imatge i la sonoritat que acostumaven a acompanyar formacions com aquestes, però sobretot des de la perspectiva cultural, perquè va suposar la catarsi d’un gènere que ha acabat sent molt influent en la música posterior. Mirant de transitar entre els inevitables canvis de to de la història (que, val a dir, controla molt millor que en d’altres obres seves) Pistol va desgranant l’ascensió i caiguda dels Sex Pistols amb atenció al detall, una bon tractament de personatges i una excepcional banda sonora. Alterna moments més esbojarrats, en perfecta consonància amb la personalitat dels integrants del grup, amb d’altres de més reflexius que capturen el pes d’un temps i les seves derives. No aporta grans novetats sobre les biografies musicals, però no hi ha dubte que es tracta d’un producte ben resolt i amb identitat pròpia.

El repartiment està encapçalat per Maisie Williams, Dylan Llewellyn, Louis Partridge, Ferdia Walsh-Peelo, Emma Appleton, Anson Boon, Toby Wallace, Sydney Chandler, Iris Law, Talulah Riley i Thomas Brodie-Sangster.

Subscriu-te per seguir llegint