Alomar i Layret ens interpel·len

Gabriel Alomar se’n riu dels lerrouxistes que per tapar el seu nacionalisme espanyol diuen que els catalanistes són carlins. De fet és el mateix argument que utilitza Enric Juliana i part de l’esquerra amb l’independentisme. Els és igual que l’historiador marxista Josep Fontana també se’n fotés d’aquesta ocurrència. Les restes del carlisme encarnades primer en el vigatanisme –catalanisme catòlic reaccionari–, després en la Lliga Regionalista de Cambó, es va acabar amb la roda de premsa de Jordi Pujol i la seva «deixa».

Alomar i amb ell Francesc Layret, Lluís Companys, Joan Casanovas, Marcel·lí Domingo i tants d’altres, exploren el camí de la construcció d’un catalanisme socialista. Davant del combat de la dreta catalana –Francesc Cambó i Prat de la Riba– contra l’escola en català i laica de 1908 a l’Ajuntament de Barcelona, amb el fracàs total de Solidaritat Catalana i amb el conflicte de la Setmana Gloriosa de 1909, es produeix un gir a l’esquerra en el republicanisme catalanista. D’aquí la idea de Layret que el Partit Republicà Català faci la proposta d’adherir-se a la Internacional Comunista i que el propi Layret proposi la creació d’un partit comunista català. Unes idees que porten a intentar una candidatura entre republicans catalanistes i socialistes espanyols l’any 1920 amb el suport de la UGT, amb gent de la CNT i l’aquiescència del seu amic Salvador Seguí. Layret escriu el mateix dia que el maten: «hoy he hablado con Seguí de todo esto y creo que por su parte no hallaríamos obstáculos». Layret s’avança onze anys a la creació d’ERC i setze a la creació del Front d’Esquerres. Al mateix dia que intenta materialitzar la candidatura el maten set trets de pistolers pagats amb 40.000 pessetes de la patronal catalana. I el 1923 assassinen a Seguí. Aquesta proposta política del republicanisme catalanista entre els anys 1910 i 1930 és com si avui l’ANC i Òmnium proposessin una república catalana independent socialista o comunista –com Roca Farreras– per aconseguir la simbiosis amb dels treballadors del cinturó industrial.

Hi ha un fil conductor entre el republicanisme federal del XIX, el republicanisme de la primera meitat del XX i el dels anys trenta. Són en realitat una mateixa cosa: un projecte nacional amb la proposta d’un estat català amb una constitució per a Catalunya i un projecte social socialista o comunista: fer la revolució.

L’esquerra catalana tenim un passat heroic, en temps de desorientació potser que donem un cop d’ull al passat i n’aprenguem. Eren molt millors que nosaltres. Cada generació ho intenta a la seva manera, com escrivia William Morris: «vaig examinar totes aquestes coses, i com els homes lluiten i perden la batalla, i la cosa per la qual havien lluitat té lloc malgrat la seva derrota, i quan arriba resulta ser diferent d’allò que ells es proposaven, i altres homes han de lluitar per allò que ells es proposaven sota un altre nom.» Ara és un altre moment de cruïlla. Tots els ingredients hi són.