Quiosc

Diari de Girona

Josep Callol

La nebulosa frontera entre veritat i mentida

No és cap secret que ja en la dècada dels 80 circulaven uns documents sobre la família Pujol-Ferrusola que es deixaven entreveure en les negociacions entre Convergència i Unió i el partit de torn que accedia al govern d’Espanya, fos el PSOE o el PP. La carpeta apareixia discretament sobre la taula i no és que fos el primer punt de l’ordre del dia, sinó que era el desllorigador de tots els punts de l’ordre del dia. L’avantatge d’aquesta història en el llarg moment polític en què es va produir és que, malgrat que se sabia que existien i es rumorejava i especulava contínuament sobre el contingut dels «dossiers», els que estaven a les reunions -a un costat o a l’altre de la taula- sabien que el que hi havia era en essència cert i les dues parts prenien decisions sense que ningú es fes mal.

La nebulosa frontera entre veritat i mentida POL VALERO

Això és el que feia que ningú dels implicats es preguntés d’on havia sortit aquella informació -malgrat que cap podia evitar pensar en els serveis d’intel·ligència-, ni es feia cap escàndol públic. Les premisses eren callar i negociar. Tant era així que un dirigent de CDC un dia em va dir que envejava l’estratègia de la cuina del Partit Popular perquè, segon ell, era molt millor que la de casa seva i segurament no estava gens equivocat.

En política i encara més en el món de la intel·ligència, sovint allò que ens sembla que no es pot explicar de cap altra manera té altres diverses vies que som incapaços de veure.

decoration

M'ha vingut al cap aquesta història llegint i escoltant les darreres setmanes el cas de l'espionatge de Pegasus que, després de tants dies d'informacions, encara no sabem amb certeses incontestables qui va espiar a qui, ni quants espiats hi ha en realitat, ni tampoc hem tingut accés a algun -ni que sigui només un- dels continguts de les operacions. Es dona credibilitat a una part de les dades perquè la lògica ens diu que aquella és l'única explicació possible. En política i encara més en el món de la intel·ligència, sovint allò que ens sembla que no es pot explicar de cap altra manera té altres diverses vies que som incapaços de veure.

Quan algú em diu que no entén la roda de premsa de Félix Bolaños detallant l'espionatge a Pedro Sánchez i Margarita Robles, els contesto que jo tampoc, però els recordo que altres decisions que ha pres el president del govern amb anterioritat no han estat enteses per ningú fins que, passat un temps, en veiem el resultat i podem comprendre algun per què. Les hipòtesis de polítics i d'alguns tertulians de ràdio i televisió sobre el que envolta Pegasus són tantes com intervinents hi ha i molt probablement cap és la real. Tot el contrari del que està passant amb el cas de la connexió entre Carles Puigdemont i el seu entorn amb emissaris de Rússia.

Les hipòtesis de polítics i d'alguns tertulians de ràdio i televisió sobre el que envolta Pegasus són tantes com intervinents hi ha i molt probablement cap és la real.

decoration

Aquesta setmana vaig seguir l'entrevista que Jordi Basté va fer a Víctor Terradellas, antic càrrec de Convergència i amic de l'expresident de la Generalitat i exalcalde de Girona i em va sorprendre la quantitat de detalls que explicava de les relacions amb suposats representants russos que deien actuar en nom del Kremlin i de Vladimir Putin. Ho feia després que el periodista Jesús G.Albalat avancés en exclusiva la història a les pàgines d'El Periódico (del mateix grup editorial que Diari de Girona). Per què l'exresponsable convergent no podia negar res del que s'havia publicat? Doncs perquè hi ha proves i són tan evidents que no es poden refutar de cap manera. Fer-ho voldria dir quedar massa al descobert.

Es coneixen les reunions, les dates, els participants (entre ells Puigdemont), els viatges a Rússia, els oferiments de soldats i quantitats de diners per ajudar a la independència, l'hipotètic suport rus a una possible escissió de Catalunya, les trobades amb antics càrrecs convergents i republicans per convèncer-los que hi havia un camí. El que no se sap i no se sabrà mai és si aquestes promeses eren certes o un frau. Com tampoc se certificarà el que explicaven alguns dirigents polítics en trobades al territori que serveis d'Israel i els Estats Units estaven disposats a ajudar en el procés independentista. És el que passa sempre en aquests casos, la mentida i la veritat es dilueixen en una frontera nebulosa, com una boira que mai s'esvaeix.

Compartir l'article

stats