Els polítics davant l’estètica i l’ètica

En política, la relació entre l’estètica i l’ètica és una de les qüestions que més han interessat als filòsofs des de fa 26 segles. Tot polític en qualsevol país del món, viu una permanent tensió entre l’estètica i l’ètica, doncs d’aquests conceptes deriven els valors fonamentals i permanents que constitueixen la nostra civilització. L’ètica, segons Aristòtil, és la part de la filosofia que estudia la moral i els comportaments de l’home, mentre que l’estètica, segons la definició d’en Hegel, és la ciència de la bellesa, que és manifesta en les formes, les maneres i l’estil a l’hora d’actuar.

Per obtenir el suport dels votants, al polític li cal agradar estèticament, convèncer, tenir atractiu i carisma i ser portador de grans esperances, tant més grans quant més penúries pateix la societat que ha de governar. Però també li cal ser portador d’elements ideològics, pragmàtics i ètics que ens acostin a la veritat dels problemes, els mitiguin o resolgui i que permetin millorar la vida de les persones, especialment dels més necessitats. Els polítics sovint decanten els seus esforços estètics per agradar i obtenir la confiança i els vots dels ciutadans, posant-los per davant de l’ètica, és a dir del reconeixement de la realitat, que sovint és difícil d’admetre i poc agradable i en certa mesura poc estètica. És natural i legítim que la ciutadania exigeixi estètica en la política (la correcció de les formes i en el fons de les propostes) però també volem que siguin realistes i ens aportin benestar, felicitat i esperança.

En política, l’ètica i l’estètica han d’anar de la mà i quan les inevitables tensions sorgeixen, cal que s’equilibrin raonablement. No és admissible que la ideologia d’un polític o partit polític faci mal a la ciutadania, doncs aleshores no seria ni estètica ni ètica. Tots estem necessitats de bellesa (estètica) i de solucions als nostres problemes (ètica) tant a nivell individual com social. Cal dir però, que un excés d’estètica en política ens portaria a un paradís inexistent, un món fals, un pur joc verbal o presencial, això sí, molt atractiu i enlluernador però que ens allunya de la realitat. Per altra banda un excés d’ètica ens pot portar a un excés de ideologia salvadora irreal, cosa que sovint observem en els mítings polítics o en els sermons de les religions. És a dir: ètica i estètica no podem viure donant-se l’esquena.

Ser ètic i tenir comportament ètic vol dir: i) respectar la dignitat de les persones i especialment la dels més vulnerables; ii) respectar els valors de la Natura i iii) actuar legítimament. No és fàcil definir i analitzar els termes dignitat i legitimitat, doncs disten d’estar resolts de la mateixa manera en tots els països pel fet de que varien en funció dels valor i interessos dels grups socials. Per exemple, en la contextualització de la vulnerabilitat en les societats avançades amb freqüència als fills i joves se’ls sobre protegeix doncs se’ls considera vulnerables, sense entendre que precisament aquesta sobreprotecció és el que els fa més vulnerables. Un altre tema és fins a quin punt els individus a les societats avançades s’acomoden en posicions de vulnerabilitat, per la comoditat i protecció social que això pugui comportar.

L’ètica ens commou i convenç. En canvi l’estètica és una reflexió sobre el gust per allò que ens agrada o no (allò bell i allò lleig) però sempre des de la sensibilitat d’ens afecten les coses, aquest és precisament el punt comú amb l’estètica. El drama de la política actual és que sovint els polítics estan molt més preocupats per l’estètica que per l’ètica i si continuen per aquest camí poca cosa podran aportar a l’hora de solucionar els problemes i necessitats de la societat i molt especialment les dels més necessitats.

Finalment voldria preguntar: tenim clar quins partits i polítics es comporten ètica i estèticament?

Subscriu-te per seguir llegint